Escric aquesta nota a petició de la Teresa, per descriure –i pair—l’acte de graduació d’avui a primeríssima hora del matí.
Nervis i corredisses per arribar a l’acreditació. Allà m’esperaven els meus companys (i amigues) no virtuals. Mil petites idees em passen pel cap. Petites perquè estan comprimides, a un raconet, deixant lloc per l’emoció que avui és la reina de la festa.
A platea som nou filòlegs acabadets de llicenciar envoltats d’humanistes, informàtics i, sobretot, psicòlegs! Mentre hi ha els parlaments anem mirant-nos, de manera còmplice, i em trobo amb la mirada tranquil·la de la Carme, la mirada riallera de l’Eulàlia, la mirada amiga i còmplice de l’Àfrica, la mirada franca del Robert, la juganera del Vicent, la desconeguda de l’Albert, la transparent de la Maria (?), i la somniadora de la Laura. I diuen els nostres noms, i ens aixequem de les cadires i ens sentim com el darrer mohicà (“és el torn dels llicenciats en filologia catalana”), i anem amb pas ferm cap a l’escenari mentre de fons sona el Boig per tu... Unes quantes encaixades impersonals, el moment de glòria mirant la càmera i a seure, un cop més. Les cames em tremolen i em falta l’aire, i és que tot aquet acte, tota aquesta parafernàlia, és un símbol. I com a tal és ple de significat: tots sabem què hem passat durant aquest camí, les coses bones i les dolentes (i les molt dolentes!) que hem anat suportant i que, malgrat tot, no han estat obstacle per aconseguir el nostre objectiu.
I al final, al sol, el lligam de les PAC ha anat més enllà i ens hem sentit joves i hem estat feliços. I ens hem menjat el bombó.
.jpg)
