Ens va fer la presentació de l’arxiu una arxivera que ho va fer fantàsticament bé i que em va semblar una canya de dona, la Irene Brugués. Ens va explicar, a nivell anecdòtic, que només queden 29 monges de les quals 10 ronden els 90 anys (!). Viuen de les enquadernacions i de la restauració de llibres.
Els documents que hi ha en aquest arxiu no són literaris però malgrat això la visita va ser molt interessant. Només que t’agradi el llibre com a objecte, ja val la pena visitar-les. També els historiadors, els juristes, i curiosos en general. En les fotos poso què és cada document però en principi el més important és de caire patrimonial (bussines!).A través de la visió dels documents, ens van explicar aspectes de la vida monacal com que les benedictines són una ‘rara avis’, si les comparem amb altres ordres religioses o amb altres congregacions. Ens va explicar el poder de l’abadessa i de com les dones que tenien “la sort” d’entrar en un monestir benedictí assolien un alt grau de llibertat. I és que dins del monestir tenien responsabilitats, podien assolir alts càrrecs (el càrrec d’abadessa era electe), i sobretot deixaven d’estar tutelades pel pare, germà, marit o fill, que era la situació en què es trobaven la resta de dones laiques.
Històricament totes les monges que entraven en aquest monestir provenien de la noblesa militar i per tant totes tenien diners i un estatus social. Les famílies tenien cura de tenir, com va dir Irene Brugués, una cirera a cada cistell/ordre monacal, de manera que el patrimoni i els equilibris polítics anessin sempre al seu favor.
Sobre la vida dins del monestir ens va explicar també molts aspectes interessants, com ara que els dormitoris comunitaris que veiem a molts monestirs, aquelles grans habitacions amb llits arrenglerats, molt sovint no s’utilitzaven. En aquest monestir concret i en molts d’altres, les monges tenien una “casa” pròpia dins del recinte, amb una habitació, menjador, cuina i serventes. Aquestes monges entraven amb una dot que rondava les mil lliures. Als pares els sortia una mica més barat fer entrar una filla seva a un monestir que casar-la, per tant.
Sovint les “monges” entraven sent nenes, de vegades lactants fins i tot. Dins del monestir era habitual que ja hi hagués alguna dona de la família que els hi feia de mare. S’estan fent estudis en aquest sentit, sobre la maternitat sense part. Als 12 anys la família decidia si professaven o les casaven.
Hi havia també les monges llegues, que entraven sense donar una dot però que tenien algun coneixement que era profitós pel monestir, tot i que no sabien llegir i escriure. També hi havia les monges del cor (o coristes) que sí sabien llegir, etc. Sobre l’alfabetització de les dones també ens va comentar aspectes interessants com per exemple monges que havien aprés a llegir llatí però no entenien el que llegien.
Es va parlar també de les memòries de pagès, etc, etc, etc. Em va encantar MOLT. A les fotos, més info.
