Visita a l'arxiu de Sant Pere de les Puel·les

El 4 de novembre vaig visitar, gràcies a la Maria Jesús Lleonart i acompanyada també per la Maria Nunes, l’arxiu del monestir de dones benedictines Sant Pere de les Puel·les, que es troba al carrer d’Anglí, de Barcelona. Era una activitat que organitzava un seminari de la UOC i una assignatura (llatí, crec) dels estudis d’Humanitats.

Ens va fer la presentació de l’arxiu una arxivera que ho va fer fantàsticament bé i que em va semblar una canya de dona, la Irene Brugués. Ens va explicar, a nivell anecdòtic, que només queden 29 monges de les quals 10 ronden els 90 anys (!). Viuen de les enquadernacions i de la restauració de llibres.

Els documents que hi ha en aquest arxiu no són literaris però malgrat això la visita va ser molt interessant. Només que t’agradi el llibre com a objecte, ja val la pena visitar-les. També els historiadors, els juristes, i curiosos en general. En les fotos poso què és cada document però en principi el més important és de caire patrimonial (bussines!).

A través de la visió dels documents, ens van explicar aspectes de la vida monacal com que les benedictines són una ‘rara avis’, si les comparem amb altres ordres religioses o amb altres congregacions. Ens va explicar el poder de l’abadessa i de com les dones que tenien “la sort” d’entrar en un monestir benedictí assolien un alt grau de llibertat. I és que dins del monestir tenien responsabilitats, podien assolir alts càrrecs (el càrrec d’abadessa era electe), i sobretot deixaven d’estar tutelades pel pare, germà, marit o fill, que era la situació en què es trobaven la resta de dones laiques.

Històricament totes les monges que entraven en aquest monestir provenien de la noblesa militar i per tant totes tenien diners i un estatus social. Les famílies tenien cura de tenir, com va dir Irene Brugués, una cirera a cada cistell/ordre monacal, de manera que el patrimoni i els equilibris polítics anessin sempre al seu favor.

Sobre la vida dins del monestir ens va explicar també molts aspectes interessants, com ara que els dormitoris comunitaris que veiem a molts monestirs, aquelles grans habitacions amb llits arrenglerats, molt sovint no s’utilitzaven. En aquest monestir concret i en molts d’altres, les monges tenien una “casa” pròpia dins del recinte, amb una habitació, menjador, cuina i serventes. Aquestes monges entraven amb una dot que rondava les mil lliures. Als pares els sortia una mica més barat fer entrar una filla seva a un monestir que casar-la, per tant.

Sovint les “monges” entraven sent nenes, de vegades lactants fins i tot. Dins del monestir era habitual que ja hi hagués alguna dona de la família que els hi feia de mare. S’estan fent estudis en aquest sentit, sobre la maternitat sense part. Als 12 anys la família decidia si professaven o les casaven.
Hi havia també les monges llegues, que entraven sense donar una dot però que tenien algun coneixement que era profitós pel monestir, tot i que no sabien llegir i escriure. També hi havia les monges del cor (o coristes) que sí sabien llegir, etc. Sobre l’alfabetització de les dones també ens va comentar aspectes interessants com per exemple monges que havien aprés a llegir llatí però no entenien el que llegien.

Es va parlar també de les memòries de pagès, etc, etc, etc. Em va encantar MOLT. A les fotos, més info.

Nova aventura: a la caça de l’Aurora Boreal a la Lapònia noruega

Estem preparant una nova aventura! La farem aquest desembre i hi participarem la major part del grup d'amics de sempre, els mateixos que vam viatjar a Nova York el 2010 i a la Costa californiana el 2015. Els mateixos amb qui compartim alegries i tristeses des de fa més de 30 anys. Els mateixos que seiem plegats a taula cada Cap d'any, cada Castanyada, cada Carnestoltes, cada Sant Joan, cada pre-Nadal. Els mateixos que ens entaulem a Vacarisses, on els joves gaudeixen de les primeres banyades, o davant de la tele per veure Eurovisión (!). Qualsevol excusa és bona, fins i tot la fi del món del 12 de desembre de 2012 on vam reunir-nos per acabar-lo plegats! I la meva germana amb la seva família!

Aquesta nova aventura ens portarà a una terra de naturalesa extrema i nit perpètua, la Lapònia noruega. Hi anem a caçar aurores boreals, esperem que es deixin veure. Perquè les aurores boreals no sempre es veuen, malgrat que viatjarem a un dels millors llocs del planeta per contemplar-les: Tromsø, una ciutat de Noruega, universitària i animada, la segona més gran de Lapònia, que es troba a 350 km al nord del Cercle Polar Àrtic. Ha estat tradicionalment el punt de partida de les expedicions cap al Pol Nord. De fet, ben a prop es troba el Cap Nord, amb l'Oceà Glacial Àrtic als seus peus. La llàstima és que anant a l'hivern no ens és possible visitar-lo.

Una de les coses que més m'agrada és que la zona és territori sami. Tot i que la llengua ja no s'utilitza massa, hi ha un centre per estudiar-la i les llegendes són prou conegudes. M'he comprat un llibre deliciós precisament sobre llegendes lapones: Contes et legendes de Laponie.

I què farem quatre dies a Tromsø? On ens allotjarem? Aquests són els plans!:

Ens allotjarem en una casa de la ciutat que hem llogat íntegrament per nosaltres (som 15!) així que el primer que farem serà proveir-nos de menjar i beure. Aprofitant que això ho farem el primer matí, ja visitarem algunes zones de Tromsø: biblioteca, Museu Polar, la catedral...

A la tarda farem el "lapó" amb una excursió que tothom recomana: trineus tibats per rens. Si hi hagués sort, i tenint en compte que serem fora de les llums de la ciutat, potser... potser la veurem, l'aurora. Si tot va bé, gaudirem d'un sopar tradicional sami calent, de contes, mostra d'artefactes culturals i joik (cançó tradicional).

El dia següent visitarem una altra zona de Tromsø: la catedral de l'Àrtic i agafarem el telefèric que condueix al cim d'una muntanya propera des d'on es poden veure els fiords.

A la tarda sí, a la tarda farem una excursió expressament per veure l'aurora boreal, en autocar. En principi, segons les previsions et porten a un lloc o a un altre. La durada de l'excursió és de set hores i acaba a la matinada.


El tercer dia està previst embarcar-se per navegar per la costa buscant balenes. Veurem! I a la tarda, si encara no hem vist l'aurora, repetirem! I si ja l'hem vista, visitarem en bus un poble proper de nom impossible: Ersfjordbotn. Igualment, com que hi anem en l'època de l'any en què les hores de sol són igual a zero, és possible que ens la trobem pel camí.

El darrer dia serà de relax i compres perquè a la tarda ja estarem de retorn! Quina emoció! Tic-tac, tic-tac...

Viatge al Japó: les cròniques dia a dia i allotjaments.

Vet aquí les cròniques que he anat publicant durant el viatge i al final del post, els allotjaments amb valoracions i algunes imatges.

4 / juliol / 2016

Són les 22h de la nit a Tòquio i estem rebentats. Estem a 26° i fa una xafogor important.
Hem viatjat de BCN a Roma i de Roma a Tòquio travessant pel nord la gran Sibèria i els Urals, de manera que no hem tingut nit, sinó un llarg dia de 27 hores.
En el tren de l'aeroport a Tòquio hem vist camps d'arròs i boscos de bambú (!). Hem arribat al minúscul però cèntric apartament i hem fet una pausa de 2 hores. Després hem sortit cap a un mirador que hi ha en el pis 45 de la torre de l'ajuntament de Tòquio on, a més d'entrada lliure fins les 23h, tenen un bar amb música de jazz on serveixen còctels... brrrutal. M'ha fet tanta il·lusió! Després compres de subsistència en botigues obertes les 24h (complicat triar la llet!) i ara a descansar. Per ara, els trobem simpàtics i gentils. Demà més!
Us deixo unes imatges <3 ‪#‎japonejant‬

5 / juliol / 2016

Hem començat el dia ‪#‎japonejant‬ pels jardins del temple Meiji Jingu, flanquejat per "toriis" impressionants de cedre. És un parc frondós, espectacular, enoooorme! A més l'hem vist molt agradablement perquè avui no ha fet gens de calor. M'ha emocionat el temple (no foto) on la gent demanava coses amb un petit ritual amb reverències... El jardí del davant del saló de te de l'emperadriu (Meiji) és un llac amb nenúfars i carpes taaaan bonic! Renoir fliparia. Hem vist una font d'aigua pura que no es podia tocar. Era en un racó espectacular. I de la calma i el silenci del parc hem passat a una altra dimensió, els barris de Shibuya i Ayonami. Gent molt diversa... generalment, elles precioses i molt ben vestides. Hem dinat amb treballadors a un restaurant soterrat, hem fet de turistes a l'starbucks Tokyu Plaza amb una zona "chillout" encantadora! Hem volgut ser a l'encreuament Shibuya, un formiguer engrescador, amb centenars de vianants (poquissims occidentals). Hi ha mil anècdotes: perdre'ns en un edifici, entrar en una convenció sense voler, prémer un "push" que era un adhesiu i no un botó... Hem rigut molt. Estic molt feliç! Són les 22h, estem a 21° i rebentada.

6 / juliol / 2016

Pel matí hem visitat el temple Senso-ji, el més antic de ‪#‎Tokyo‬, després d'agafar no sé quants metros i trens. El tema transport públic és per fer una tesi. Milers de japonesos apressats, camisa clara la majoria d'ells, modelets elles. Per l'esquerra, religiosament, en filera, omplen passadissos, andanes... és talment com un formiguer. Als vagons ni una agulla, hi cap. A mi em resulta una mica angoixant, fins i tot. I el silenci... només trencat pel soroll de les sabates picant el terra, netíssim.
En el temple ens hem trobat una mena de processó amb un actor "guaperes" que celebrava no sé ben bé què. Hem fet el petit ritual de les reverències, ens hem "banyat" amb el fum de l'encens com feien ells i hem saludat diverses divinitats.
Hem dinat en un restaurant amb gent del país, i hem tastat una mica de tot. Mooolt peix cru, molt bo (excepte la sèpia o calamar, que "costa" menjar-los així.
A la tarda hem fet un creuer fluvial per la badia de Tokyo i hem fet marrada a un centre comercial per fer temps per veure la posta de sol i l'skyline. BRUTAL!
Estic molt, molt rrrrebentada! ‪#‎japonejant‬ Són les 21.45h i no fa calor. :)
[1 quilo d'arròs cru 4, 50€ al Lawson]
[Començo a dominar els "palillos"]

7 / juliol / 2016

Al matí hem visitat el barri de Ginza, +/- el centre de Tokyo. Grans avingudes tipus la 5a avinguda (n'hi ha moltes!) amb botigues de pel·lícula. Hem entrat a prendre la fresca a uns famosos grans magatzems súper fashion, Mitsukoshi, fashions com la clientela que hi havia d'aquest país. Hem visitat una exposició sobre Frida Kahlo a l'edifici Shiseido (cosmètics).
Al migdia hem visitat l'edifici Sanyo, on hem vist el prototip d'un rellotge de polsera que encara no ha sortit al mercat i que és tot ell com si fos un e-reader, flexible. Busqueu-lo al google!
Dalt d'aquest edifici hem dinat a un petit italià on hi havia fotos d'occidentals. Entre ells l'Alonso i... nosaltres!
Amb una xafogor horrorosa hem caminat uns quatre quilòmetres per veure la residència de la família imperial, que es veu només de lluny. Els jardins sí que es poden visitar. És curiós perquè són enormes i envoltats de gratacels.
Ens han demanat 3 vegades d'on som. Ens pregunten si ens agrada Japó, què veurem... i ens donen les gràcies (amb reverències, sempre!).
A la tarda hem visitat el centre Pokemon (seh) més gran del món, a un aaaaltre centre comercial enoorme.
Hem fet també quilòmetres sota terra. Tokyo té dos plans, com a mínim! La superfície i un submón soterrat ple de tokyotes apressats -el metro- que massa tard tornen de les seves feines, alguns amb una o dues (o tres) cerveses de més. Hem vist els vagons reservats només a dones, a primera hora del matí... Cada dia fem uns 30-45 minuts en transport públic, sempre drets (o gairebé), i això que no estem lluny del centre!
Tot és tan automàtic! Les portes s'obren soles (també als taxis), els inodors dels vàters et netegen (sí!) i t'ofereixen música (soroll) per la teva tranquil·litat (!). És un altre món i m'encanta! Són les 22.30h i no fa calor. :) ‪#‎japonejant‬

8 / juliol / 2016

Aquest matí hem visitat un mercat xulíssim (Ameya-Yokocho), amb tot de paradetes i molt de brogit. Després, al parc Ueno, hem visitat diversos temples del segle XVII. Un guia voluntari ens ha explicat el tema del sintoisme i budisme (que va arribar més tard). Ha estat graciós perquè ens ha dit que els japonesos diuen de broma que tenen 8 milions de déus ja que els poderosos feien temples per ser déus després de la mort.
Hem vist la flama d'Hiroshima que, segons diuen, prové de les flames de la bomba atòmica (uf). També hi havia flor de "loto". Moltes!
Caminant, caminant hem anat expressament a visitar una biblioteca propera, entre facultats: la ICL (!) International Children Library.
Més transport públic (sempre alerta de no ser atropellat pels apressats toquiotes. Sempre per l'esquerra) per arribar al barri vell, Yanaka, amb casetes baixes, cementiris i temples. Molt diferent del ‪#‎Tokyo‬ més urbà que és una megàpolis B R U T A L en el sentit més ampli del terme.
Avui també hem fet sortida nocturna perquè hem vingut a descansar una estona a la tarda a l'apartament. Si no, no hauríem pogut, amb les súper caminades que fem! (Bona part dins del transport públic que connecta Tòquio per sota. Brutal). Ens hem pres un gintònic a un lloc mooolt bonic i ple de glamur nipó: Roppongi, el barri de la marxa més "normal", o això diuen. Uns hotelassos de vertigen, i mai millor dit perquè són gratacels. Hauríem pujat a un d'ells però la broma costava 70€ (només pujar al mirador). ‪#‎Japonejant‬ Ens queden 2 dies a Tòquio!

9 / juliol / 2016

Aquest matí hem anat a buscar els bitllets de tren per quan anem a Yokohama, Hiroshima i Narita, en la recta final del viatge. Després hem fet cap al museu d"art Ota Memorial, on hem vist una exposició sobre l'obra d'Hokusai (el de l'onada). En acabat hem dinat a un bonic restaurant en un primer pis, molt petit, on ens han servit una vedella boníssima. Tot és trossejat i fan servir el bol d'arròs de base. Ja som uns experts amb els pals! Sempre serveixen aigua freda i van omplint-te el got si veuen que l'has acabat. Els menús solen portar arròs, amanida, i porcions de carn o peix. Depèn, hi ha moltíssima varietat. Per cert, tot i que hi ha zones en alguns carrers on és prohibit, als restaurants es pot fumar! Però no es nota, no hi ha acumulació de fum.
Xino-xano hem visitat l'estació central de ‪#‎Tokyo‬, que rep tres milions de persones diàriament. Arreu hi ha gratacels amb centres comercials espectaculars que ofereixen jardins amb vistes en plantes elevades. El voltant de l'estació ens ha recordat NYC.
Hem entrat a la llibreria Maruzen amb QUATRE plantes de llibres (els fan molt clars, els llibres. M'ha costat adonar-me'n).
Al capvespre hem visitat un temple que era enmig del brogit de la megàpolis i finalment Kabukicho, el barri vermell, ple de gom a gom, amb desenes de casetes que són hotels de l'amor, on d'amor n'hi deu haver molt poc. ;)
Són dos quarts de vuit del vespre, fa fresqueta bona i per avui ja en tenim prou! Ens queden un dia i una nit a Tòquio! ‪#‎japonejant‬

10 / juliol / 2016

Avui arribem d'hora per fer maletes (són gairebé les set de la tarda), quan acabem, si no estem molt cansats, tornarem a la torre de l'ajuntament, com el primer dia. Demà a primera hora agafarem un cotxe de lloguer (circulació per l'esquerra) i farem cap a Hakone, que forma part del Parc Nacional Fuji Hakone Izu. Així estarem uns dies a la zona més rural.
Aquest matí hem visitat l'antic barri de les geishes, tan ben descrit per Higuchi a 'Midori, una petita geisha'. Després hem visitat el parc més antic de ‪#‎Tokyo‬ (1610), Korakouen, amb influència xinesa perquè va fer de "consultor" en el seu disseny un important ciutadà xinès que vivia a Japó. El parc és, com gairebé tots, emmarcat per gratacels.
D'aquí hem anat al temple sintoïsta de Kanda-Myojin, on hi ha tres déus: un samurai i dos dedicats a la fortuna (+/-). Ens anem trobant dones amb kimono, poques però n'hi ha. Jo me n'he comprat un d'estiu (yukata) a uns grans magatzems, mooolt baratet.
Hem dinat a un restaurant de carn (trossejada, és clar) i cap al barri de l'electrònica. Pleníssim, sobretot de nois. Jocs retro, col·leccionables... les coses electròniques al mateix preu si fa no fa que a Europa.
Al metro hem vist un rètol que et convida a no deixar esglaons buits a les escales mecàniques. En canvi, a dins del vagó, si hi ha espai, deixen un seient entre persona i persona.
Acabo fent referència als dolços, especialment als fets a base de mongeta: pse. Costa acostumar-s'hi! ‪#‎japonejant‬ ‪#‎TheLastNightInTokyo‬ Ha valgut molt la pena. (Si no us agraden les multituds, absteniu-vos-en!)

11 / juliol / 2016


Avui hem agafat el Nissan "fragoneta-startrek" i hem anat a Kamakura per veure el gran Buda (com també l'anomena Kipling a 'Kim'). Ha estat molt emocionant, trobar-lo enmig d'una vegetació frondosa, exuberant, com la que veiem des que hem sortit de Tòquio. Sembla una pel·lícula d'Indiana Jones ;), amb humitat inclosa! El gran Buda és de 1250 i fa 13.5m. És de bronze i s'hi pot entrar. Està envoltat de temples. De fet, a la zona de Kamakura hi ha temples per donar i vendre!
En segon lloc hem anat a Hase-dera, un conjunt de temples on es venera la deessa Kannon, de la clemència. Els devots hi deixen figuretes (imatges) per pregar pels infants. Ha estat preciós! Hem fet rodar uns estris dels quals no recordo el nom perquè equival a llegir tot el sutra. També hem participat en l'escriptura col.laborativa d'un sutra. Cada persona escriu un signe a una pedra i quan s'han escrit tots els signes, es torna a començar! Hi havia molta gent i era difícil posar-se en mode espiritual però uns mica ho hem aconseguit.
On sí que hem gaudit de soledat i espiritualitat ha estat en el temple Kenzo-ji, la primera escola Zen i la més gran. Mentre aquí estrenàvem el gòtic (+/-) allà feien aquestes també meravelles. El jardí zen és del 1250 i hi hem hagut d'entrar-hi descalços. Bé, es veu des d'un edifici on et convidaven a meditar. Ho hem fet la Paula i jo, envoltades d'una verdor... i el cant dels ocells. Uf!!!
Abans d'arribar a Hakone, un altre lloc enmig de la vegetació exuberant des d'on escric ara, estirada al futon, hem fet un bany al Pacífic (jo només els peus). Aquest sí que era pacífic, no com el de Califòrnia!
En aquest aparthotel estarem només una nit. Llastima perquè ens ha encantat! Els amos molt simpàtics: riuen molt perquè som molt alts, i ens ho expliquen. Hi ha 4 kimonos, futons... som els únics occidentals, sembla.
Són tres quarts d'onze de la nit i fora estem a uns vint-i-escaig graus.
Demà voltarem per la muntanya i intentarem veure el Fuji. Ho aconseguirem? ‪#‎japonejant‬

12 / juliol / 2016

Al matí hem sortit de Hakone-Gora després de dormir en un futon. Hem vist boscos preciosos on de sobte hi trobàvem arbres com calcinats però no ennegrits. Més tard hem descobert que era l'activitat volcànica i les fumeres que brollen del terra. De fet, una zona no l'hem pogut veure perquè estava tancada per acumulació de gasos (he gravat). Després hem anat al llac Ashi on hem pogut gaudir també de la naturalesa. Està preparat tot per rebre molta gent però avui hem estat mooolt sols arreu. Des del llac no hem pogut veure el Fuji, tot i que l'hem perseguit tot el dia. El que sí que hem vist és un torii dins l'aigua. Diuen que van traslladar-lo allà per venerar un déu que va matar el drac del llac amb 9 caps. Després de dinar en un restaurant amb dos ambients (ara tots els que veiem són així, estil japonès -seure al terra- i estil occidental) hem passat per la "carretera del cel", una passada! Corves i corves, i verdor... i (!!!) en una zona l'asfalt fa música! Parlàvem i de sobte l'habitacle del cotxe s'ha omplert de notes musicals. Hem tornat a passar i hem descobert que hi havia signes de música barrejats amb text en japonès. Una carretera musical! Des de la carretera al cel tampoc no hem pescat el Fuji per les boires.

Xino-xano hem fet cap al Fuji, on som ara. L'hotel és un onsen (hotel amb banys termals) i dormim de nou en futons, tots 4 junts, davant d'un enorme finestral encarat al Fuji. Per fi hem pogut intuir la seva enorme silueta, durant cinc minuts. El millor del dia ha estat el bany que acabem de fer-nos a l'onsen, amb les aigües termals. És obert 24h al dia i té una part exterior. El procés és tot un ritual ja que ells s'ho prenen com neteja de cos i esperit. Als banys, amb una piscineta plena d'aigua termal fins la cintura, només hi pots entrar completament despullat. Però primer has de rentar-te molt bé en unes dutxes comunitàries on has d'estar assegut. Busqueu info. És una passada.

Sobre la gent: Tots són molt amables. Serveixen aigua així que arribes. Són riallers.

Escric estirada al futon i a punt per dormir, a dos d'onze. Demà ens esperen moltes hores de cotxe (7h). ‪#‎japonejant‬

13 / juliol / 2016

Al matí ens hem llevat ben d'hora, ben d'hora i hem anat a visitar el temple sintoïsta des d'on surten els pelegrins que fan l'ascensió al Fuji. Un cop mès, pau i naturalesa a dojo. Amb arbres mil·lenaris als quals els posen una llaçada de corda. No sé per què.

Després, veient el Fuji (sser) a estones, hem anat a unes coves de lava. Poline i jo no hi hem entrat; ens hem quedat fora llegint coses sobre el bosc on érem, conegut com el bosc dels suïcides. Cada any van a treure's la vida unes 100 persones. Antigament, en èpoques de molta gana, era el lloc on es deixaven persones malaltes o ancianes per morir (uf). Hem vist així la cara més fosca del Japó, amb un índex de suïcidis de joves i nens molt elevat. És la primera causa de mort dels homes entre 20 i 44 anys. La pressió a la feina o a l'escola fa que prenguin aquesta determinació. Per això ara aquest bosc té limitat l'accés i hi ha rètols que volen donar esperança. Ho hem llegit a un article de la BBC. Sortint hem comprat uns préssecs a un pagès bo-nís-sims! Es diuen Momo i ens han costat 5 € cadascun. De fet, hem llegit que ells els compren per obsequiar algú.

Després del bosc hem agafat la carretera i hem travessat els Alps japonesos. B R U T A L! Un paisatge de pel·lícula: boires sobre les muntanyes punxegudes, fums volcànics, rius amb fúria, túnels, pantans, llacs .. Circular per les carreteres japoneses és una mica lent i molt car.

A la tarda hem visitat el castell de fusta (tot!) de Japó, del segle XVI. M'ha agradat moltíssim! Amb un pavelló per contemplar la lluna però també preparat per embats bèl·lics! Pujar fins la sisena planta (tot i que una des de fora queda amagada) ha estat com escalar el Fuji, de tantes escales i tan dretes ;) Diuen que ha aguantat tants anys per una bossa d'arròs amagada. Llegendes <3!

Ara estem acomplint un dels meus desitjos i dormim a un temple budista a Takayama, el Zenko-ji. De nou futons i tatami que, per cert, és com es mesuren les estances al Japó, amb tatamis. Les normes són estrictes: silenci, respecte (som només 9 hostes), i és clar, horaris per la dutxa, wc compartit, cuina comunitària i entrada lliure a la zona de pregària meditació. Ès molt xulo! Demà visitarem el poble.

Són les 21h i aviat tancarem els llums. Avui hem estat al voltant dels 20 graus tot el dia i a unes alçades considerables. ‪#‎japonejant‬ Sort del Google maps i el wifi de butxaca per trobar coses i camins!

14/ juliol / 2016

Aquest matí abans de sortir del temple budista on hem dormit a Takayama, hem baixat al que a Occident, a una església, seria la cripta. Es tracta de baixar a les fosques i anant en el sentit de les agulles del rellotge, caminar per un pasadís absolutament fosc en forma d'espiral tot buscant un cofre amb la clau del paradís. La metàfora és bonica: de la foscor cap a la il·luminació. Ni cofre ni llum, no hem trobat però ens ho hem passat bé... Després hem visitat Takayama que té un barri antic de cases de comerciants xulíssim! Hem comprat mel i mongetes torrades a diferents artesans. En acabat, encara a Takayama hem visitat l'edici del govern (shogun) un impressionant laberint de fusta amb grans sales cobertes de tatami i dividides per aquests preciosos panels tradicionals amb paper d'arròs, del segle XVII. 

Hem anat a 50 km de distància per visitar Shirakawa-go, un pintoresc poble rural en els Alps japonesos amb cases amb els sostres de canya. N'hem visitat una i ens ha agradat molt i també sobtat que fossin tan semblants a les finlandeses de la mateixa època. Ens han regalat una foto amb el barret dels pagesos que nosaltres identifiquem com a xinesos.

Seguidament hem fet la resta de quilòmetres programats per avui (uns 100 més) per uns paisatges rurals magnífics!! Ens ha plogut força.

Avui ens allotgem a Kanazawa, en un ryokan, és a dir, un allotjament tradicional japonès. Dormim en futon sobre tatami, deixant les sabates a l'entrada del ryokan. Ens han servit un te de benvinguda i ens han ofert el yukatan (kimono d'estiu) que ens hem de posar per esmorzar demà. Tenim jardí interior!

Són gairebé les 22h fa fresca i anem a dormir. Demà cap a Kyoto. ‪#‎japonejant‬

15 / juliol / 2016

Quin dia! Sense wifi per trobar l'apartament de Kyoto des d'on ara escric, arribar aquí ha estat un festival. Sort que la gent és molt amable. Peeeerò resulta que hem arribat just en ple festival Gion Matsuri i els carrers del centre estan tallats, també el del nostre apartament (que és xulíssim!). La tecnologia és espectacular, és clar. Hi ha milers de persones al carrer, moltíssimes amb el yukata, elles moníssimes fins el darrer detall. Tothom riu, hi ha carrosses que faran moure el dia 17, parades i més parades de menjar. És increïble, s'ha de veure. Els carrers, ara peatonals pel festival, són d'un unic sentit (!), ès ple de policia, guàrdies... organitzant la multitud. De fet, uns sis o set policies han ajudat al meu marit a travessar una avinguda per poder retornar el cotxe. A partir d'ara de nou en transport públic festival. Aquest festivsl és sonat perquè és el més important de Kyoto des del segle IX.

Al matí hem pres al ryokan de Kanazawa (des d'on hem sortit per arribar a Kyoto on estarem 5 dies) un esmorzar japonès tradicional vestits amb el yukata. Allà hem conegut una família australiana simpatiquíssima que estaven també afectats per la desgràcia de Niça :( 

Hem visitat el parc més important de Kanazawa sota la pluja i el museu d'art contemporani, que es diu el Museu del segle XXI. Espectacular, també! 

Són gairebé les 12 de la nit i acabem d'arribar de fer un tomb pels carrers. Uf! No fa calor. ‪#‎japonejant‬

16/ juliol / 2016

Avui faig crònica a les 18h perquè hem vingut a descansar fins les 20h per veure de nou el Festival Gion Matsuri que es fa a Kyoto aquests dies. 

Al matí hem passat pel mercat. Mil olors i colors. Ha estat bonic! Després ens hem enfilat amunt, amunt, amunt! i hem arribat al temple Yasaka, el protagonista d'aquesta festa i Patrimoni de la humanitat. Hi ha 17 espais a Kyoto que ho són segons la UNESCO (!). Hem dinat en un petit restaurant d'aquells carrers amb llambordes en els quals si ensopegues, t'hi jugues dos anys de mala sort! Baixant hem intentat entrar al Palau Imperial de quan Kyoto era la capital del Japó però: no teníem cita prèvia i anàvem amb 2 menors de 20 anys! :O

Hem desplegat el pla B i hem caminat (cada dia fem quilòmetres!) fins el castell Nijo, que ens ha encantat tot, l'interior amb terra sorollós per si venia l'enemic i l'exterior amb un jardí magnífic, com tots els que estem veient. Tornant hem agafat un taxi perquè per la distància a l'apartament ens sortia a meitat de preu: 5€ enfront 11€ del metro. Les portes dels taxis no s'han de tocar. Les obre el taxista automàticament des de dins.

Avui hem suat la cansalada (molt) i és que estem a la latitud del Marroc i fa una xafogor que espanta. La sort és que a l'ombra s'hi està bé. A les 19h començarà a fer-se fosc... ‪#‎japonejant‬

17/ juliol/ 2016

He dubtat si anar-hi perquè això és una bogeria però finalment m'he decidit! Espectacular el festival Gion! Carrosses de 20 tones tibades amb cordes en pujada. Dues menes de carrosses: les hoko (les més grans) i les yama, més petites. Són les 10h del matí i després de la processó tornem a posar-nos en marxa. ‪#‎japonejant‬

Al matí hem vist la "processó" de " carrosses" (post anterior) i després hem anat al que es coneix com el camí del filosòf o de la filosofia, in recorregut que passa per un munt de temples resseguint un canal ple de cireres (i serp, i grills enooormes. De fet, sembla la jungla, de tan exuberant!). El paisatge és de cine, vegetació que no et deixa veure ni el cel i una pau espectacular. Diuen que el camí el va posar de moda el professor de filosofia Nishida Kitarô que va dir que quan hi passejava era capaç de perdre’s en els seus pensaments. És un paisatge idíl·lic amb Kyoto (que te 3.000.000 d'habitants) molt a prop i també molt lluny. Hem dinat en un petit restaurant que servia udon (una meba de sopa amb fideus de farina gruixuts). Al vespre, després de descansar una estona de la caminada matinal) hem sortit a veure l'ambient de Pontocho, una zona famosa per la seva animació nocturna i els restaurants a la vora del riu. Hem tastat coses que encara no havíem provat. Boníssim! I quan ja tornàvem... més festival Gion! Mireu el vídeo, si us ve de gust.

Són gairebé les 12 de la nit i ja no fa xafogor. Demà ens llevarem súper d'hora per agafar el tren bala (shinkasen) i visitar la illa de Nioshima. Si ens veiem amb cor passarem per Hiroshima.

‪#‎japonejant‬

18 / juliol / 2016 

Avui faig la crònica des del tren bala, a gairebé 300 km/h tornant de Miyajima, una illa de les gairebé mil que es troba en el mar interior del Japó, molt a prop d'Hiroshima. Per arribar-hi ens hem llevat a les 6h del matí, hem anat fins l'estació de Kyoto, allà hem agafat un tren bala fins a Hiroshima on hem agafat un tren local que ens ha deixat allà on s'agafen els ferry cap al nostre destí, l'illa Miyojima, considerada tota ella com un temple, verda, humida, preciosa! A l'illa hi ha cérvols salvatges que es consideren sagrats i també micos. De micos per desgràcia no n'hem vist. Dins l'illa hem agafat un minibus que ens ha dut a un telefèric de dos trams que ens ha dut a més de 400 m d'alçada, des d'on teníem una vista espectacular (se m'acaben els adjectius!). També hem visitat dos dels tres temples de l'illa, que són sintoistes. El vermell de les fotos i el seu torii queden dins el mar quan puja la marea. Per dinar hem provat el plat típic: ostres arrebossades. Mmmm

Tornant hem passat per Hiroshima (...) on ens hem emocionat contemplant el memorial, la cúpula de la bomba atòmica. També l'impressionant memorial a la nena de les grues (grulles) (us deixo el text que ho explica), l'arbre - fènix que va rebrotar, la flama de la pau.... Tot molt escruixidor.

Ells, però, que ho veuen cada dia, estaven de "festival". Són molt de la gresca.

Ara farem transbordament a Osaka i arribarem a l'apartament de Kyoto cap a quarts d'onze de la nit.

Non stop. ‪#‎japonejant‬

19 / juliol / 2016

Estem descansant a l'apartament perquè després sortirem; avui toca acomiadar-se de Kyoto perquè demà ben d'hora marxem cap a Osaka.

Aquest matí hem fet dos pesos pesants, dos temples de Kyoto molt separats entre ells i molt diferents, però ambdós Patrimoni Mundial de la Humanitat.

El primer, Fushimi Inari, en realitat és un conjunt amb centenars de temples menors i milers de toriis. Com tots els temples sintoistes era ple de color vermell. Hi ha tants toriis (portes que separen món espiritual del terrenal) perquè el temple venera la deessa de les bones collites i per extensió dels negocis. Els empresaris donen toriis (previ pagament) des del segle VIII. Hi feia una xafogor terrible així que no hem fet tot el recinte, unes 3 hores, sinó menys de la meitat. A més, hi havia força gent. Suficient per fer-nos-en una idea. 

A la tarda, després de dinar, hem visitat un temple budista zen es-pec-ta-cu-lar, Kinkaju-ji. Allà hi ha el pavelló daurat folrat amb pa d'or (el de la novel·la de Yukio Mishima!). Que bonic!!

Hi havia bastantes noies amb yukata. Les japoneses sempre van impecables de dalt a baix. Es protegeixen del sol amb guants, amb parasols o manguitos i sempre van ben maquillades. Al transport públic no sents pudor, el carrer impolut, els jardins perfectes... ‪#‎japonejant‬

20 / juliol / 2016 

En la recta final del nostre viatge, avui al matí hem deixat les maletes a l'hotel d'Osaka on dormirem tres nits. Som molt a prop de l'estació així que hem aprofitat per visitar Nara (a 50 minuts), concretament l'espectacular temple Todai-ji, del segle VIII i un dels edificis de fusta més gran del món. A dins hi ha el Buda de bronze més gran del Japó (tot és gran, a Nara!). Als voltants era ple de cèrvols. Molt ple! 

Després de visitar un jardinet dels voltants hem tornat a Osaka on ens retrobem amb la gentada d'una gran ciutat. És en aquest sentit molt semblant a Tokyo però amb una diferència: en el metro, escales, etc. els lents van per la dreta mentre que a Tokyo el "carril lent dels vianants" és l'esquerra. Els cotxes no. Els cotxes segueixen circulant com a Anglaterra, al revés :p

Hem retrobat els oficinistes uniformats amb camisa blanca que beuen després de la feina... Demà ens espera un dia llarg i intens! Són les 23h i estem a 20°. De dia hem arribat a 33 i a 456% d'humitat :p. ‪#‎japonejant‬

Post de Joe Fi sobre els edificis:

Després d'uns quants dies al Japó ens hem adonat que la numeració dels pisos, hotels i grans magatzems és diferent a l'Europea. La planta baixa és la 1 i n'hi diuen 1F, així la primera planta és la 2F i així successivament. A l'hotel d'Osaka estem a l'habitació 4XX de la planta 4F que és la tercera planta. Quant als soterranis, no utilitzen els números negatius sinó que hi posen una B de sufix. Per exemple el primer soterrani és el 1B i el segon és el 2B

21 / juliol / 2016

Rebentats! Avui és la segona nit de tres que passem a Osaka, una ciutat enoorme i frenètica com Tòquio però en menor grau. Sembla més popular. Plena de gratacels i galeries comercials, metro, tren, restaurants, cotxes (però sense soroll de clàxons)...

Al matí hem anat a veure-la des del "cel" al pis 40 de l'Umeda sky, amb una illa flotant inspirada en Gulliver.

Després hem fet cap al museu nacional d'art però només per veure'n l'edifici ja que va ser dissenyat per aui va fer les torres de Kuala Lumpur. Hi havia una expo dels guerrers de terracota que m'han fet pensar en el Fòrum de BCN ;).

Al davant hi ha el Museu de la ciència d'Osaka que pel que havíem llegit era "lo más". Però no, ha estat divertit perquè eren experiments que es podien toquetejar però era tot molt dels vuitanta. El que tenim a Terrassa mola molt més! Ens ha servit de treva per la xafogor.

Després hem anat a descansar a l'hotel (tot això agafant metros i més metros!). Al vespre hem passejat i sopat a un barri molt famós: el Dontonburi, que estava a petar!

Nota: al metro i a les estacions de tren dovint sovint se senten cantar ocells però són gravacions. Hi ha llocs de massatges exprés (normals) i de fast-food japonès. Tot es fa ràpid. El temps té un preu molt alt o molt baix, segons com es miri... No parlen al transport públic i si ho fan ni se'ls sent. No parlen pel mòbil i encara no he sentit cap melodia de mòbil sonant. En canvi, els altaveus no callen i anuncien coses constantment. Alguns dels rètols de led del carrer també tenen so. ‪#‎japonejant‬

22/ juliol/ 2016

Aquest matí hem anat a un mercat que només es fa un cap de setmana al mes, en el recinte d'un temple aquí a Osaka. Avui la calor ens ha "castigat" molt. Sort que al metro (que aquí no té les vies soterrades) hi ha aire condicionat! Al mercat no m'he pogut resistir i he comprat una Minolta antiga per 1000 iens (10 €!).

Després hem volgut visitar el Museu del mar però ens hem fet un embolic i hem acabat a l'Aquari. Tot sembla molt a prop però de seguida "gastes" mitja hora de metro en metro! Total, l'errada ens ha servit per trobar el restaurant especialitzat en okonomi-yaki que explicava en el post anterior.

En acabat (per un okonomi-yaki compteu 30mn mínim. Per 8-9-12€ s'hi pot dinar i bé, arreu. Els rest no son cars. No és res especialment car, la veritat!) hem fet cap al barri friqui on hem pogut veure "fauna" variada. Hem travessat diverses vegades el carrer comercial cobert més gran de no sé on... Bogeria! I hem jugat al pinball a un local dedicat només a pinballs. Cada partida només 10 cèntims! Les màquines eren dels 80. Aquesta és la darrera nit a Osaka. Demà sortim d'hora cap a Yokohama on hi passarem la darrera nit al Japó. Tantes coses que queden per descobrir! Però ja n'hi ha prou! Són dos d'onze de la nit.

‪#‎japonejant‬

23 / juliol / 2016

The last night al Japó! Demà agafem l'avió a Narita i cap a Barcelona... 

Ha estat un viatge brutal que ens ha permès descobrir un nou món, totalment allunyat del nostre. Hem desfet molts tòpics i hem tingut moltes sorpreses. Però segurament el millor de tot és haver compartit cada segon del dia, amb totes aquestes sensacions durant tres setmanes, amb els meus. Em sento molt afortunada.

Pel que fa la crònica avui hi ha poca cosa! Hem sortit d'Osaka al matí i amb el tren bala en tres hores ja érem a Yokohama. Hem visitat la zona de l'hotel que ja vam triar-lo en un lloc animat. També hem passejat pel barri xinès on feien una mena de cerimònia pel carrer.

Pel el que hem vist, almenys la part que toca al mar, Yokohama és potser la ciutat (la 2a més gran del Japó després de Tòquio) més "occidental". De fet, és on des dels anys 30 fins els 70 arribava el vaixell Sant Francisco - Yokohama. Poline i Joe han pujat a una atracció del port i hem rematat la nit al pis 69 de landmark tower, pis al què hem arribat en 45 segons! 

I res més! Amb ganes d'escriure 'comme il faut' la meva impressió sobre el país i els japonesos. 

Gracies per llegir-aguantar les cròniques!!

‪#‎japonejant‬ ‪#‎cestfini‬ ‪#‎rentree‬

Un dels viatges "de la meva vida"!

Allotjaments:

Tòquio:

Allotjament: Tokio Apartament Shinjuku Yoyogi (mapa). Molt i molt senzill però a un minut de l'estació i amb aire condicionat. No és bonic però igualment el recomano molt per la relació situació- preu i perquè s'hi dorm bé. És espaiós i els llits són estil occidental.

4 sobre 5

Hakura:

Allotjament: Hakone apartament 250-0408, Hakone, Gora 1320-409 || 250-0408, 足柄下郡箱根町, 強羅1320-409

El recomano molt. La zona és preciosa, els empleats súper gentils. És una mena de motel, amb cuina a l'habitació (estil japonès. T'has de fer tu el llit a sobre del tatami. Amb kimonos per sentir-se "com a casa". Súper net) Hi hauria estat un dia més

5 sobre 5

Fujiyoshida:

Allotjament: Mizuno hotel Fujiyoshida 401-0303 Yamanashi, Fujikawaguchiko,  Azagawa 187 , Japó
tf +81 555-72-1234

Allotjament amb vistes al Fuji (que no vam veure per la boira). La recepció i les zones comunes són molt boniques. Val la pena entrar a l'onsen d'aigües termanls, per això el vam triar. Les habitacions són estil japonès i occidental. Vam demanar una d'estil japonès i ens va tocar una de la zona antiga, que era una mica justa. Recomano l'allotjament però demanant habitació superior.

4 sobre 5 (per l'onsen i la localització, amb grans finestrals)

Takayama:

Allotjament: Takayama temple Zenkoji Address: Gifu-ken Takayama-shi,Tenman-cho 4-3 Postal Code: 506-0025 Tel +81-577-32-8470

Està bé per treure't el cuquet i allotjar-te a un temple. Però en aquest no fas vida amb els monjos, ni els veus. Per contra, el temple és preciós i l'allotjament correcte. Tipus alberg, tot i que tens habitació privada. Naturalment, estil japonès, tot obert. A mi em va agradar molt l'experiència i ho recomano. Els futons estaven preparats.

4 sobre 5 (per la localització i l'experiència, diferent)

Kanazawa

Allotjament:  Ryokan Yamamuro 旅館やまむろ 920-0902, Kanazawa, Owaricho1-2-19 - Telèfon: +81762637121

A banda del temple, també volíem provar un Ryokan (pensió tradicional japonesa). L'habitació era un pelet petita però el recomano molt. Per la situació, per l'amabilitat, per l'esmorzar estil japonès, pel pati interior... Els futons estaven preparats però igualment entren a obrir-te'ls a una hora determinada, i et porten un te.

5 sobre 5

Kyoto

Allotjament: Kyoto apartament- Edifici K-an Karasuma Tf ( 080 ) 4248 – 4568 Shinya 

correu: eday4airbnb@gmail.com  277 Tenjin-yama-cho Room# 2C Naka-gyo Ward, Kyoto, Kyoto 604-8221 〒604-8221 京都市中京区錦小路室町西入天神山町277 2階C号室

No és massa gran però absolutament recomanable. Molt net i amb tot el necessari. Molt ben situat i tranquil. Costa una mica de trobar però el propietari via correu-e dóna bones indicacions.

5 sobre 5

Osaka

Allotjament: Osaka Shin – Osaka Station Hotel.

És un hotelet mono, ben situat (a cinc minuts de l'estació) amb un bon esmorzar japonès. Vam allotjar-nos en una habitació d'estil occidental, molt neta, molt tranquil·la i còmoda. El recomano, tot i que el barri no és especialment bonic.

5 sobre 5

Yokohama

Daiwa Roynet Hotel. És un hotel correcte i ben situat. A tocar del barri xinès i relativament a prop de la zona del port. Les habitacions són molt petites (estil europeu), però tot és petit, pel que fa cases, al Japó! L'entrada costa de trobar perquè no és a la planta baixa. S'ha d'agafar l'ascensor perquè la recepció és a una planta superior. Ho indica. Des de les finestres es veu un estadi de beisbol.

4 sobre 5

Storify #japonejant: imatges

La meva experiència amb el Japó

Manllevo el títol d’una conferència que va dictar Jorge Luís Borges en els anys vuitanta després de visitar el Japó en diverses ocasions. Només n’he llegit algunes ratlles perquè no vull que la seva visió influeixi en la meva. Quan acabi aquest article, el llegiré atentament perquè segur, seguríssim, que va copsar l’ànima japonesa com ningú.

Hi ha tantes coses que voldria deixar escrites que he pensat que el millor serà dividir el meu discurs en temàtiques, a veure si sóc capaç de racionalitzar tots els sentiments i les impressions que m’han anat provocant els paisatges humans i naturals d’aquella immensa, en sentit ampli, illa (en realitat arxipèlag!).

Les persones

La gent que he vist al Japó és fonamentalment gent urbana. Per tant, la meva visió és parcial. Veureu que sempre giraré entorn de la idea de contrast, de dualitat. Així és que pel que he pogut veure diria que la gent de camp és tota una altra cosa que equilibra el frenesí urbà.

Els habitants de les ciutats també podem dividir-los però possiblement de moltes maneres: per sexes, per professions, per edats... Les diferències de comportament entre els diferents segments de la població són més evidents a grans ciutats com Tòquio, Yokohama o Osaka, però també s’aprecien a Kyoto, que la qualificaria com la ciutat més tradicional de les què he vist. O potser la més espiritual. Ser la ciutat dels mil temples ha de deixar petja.

Els treballadors comencen de bon matí el seu tràfec urbà: caminen molt ràpid, camisa clara i pantalons de mudar foscs. Tot perfectament estructurat: jo vaig per la dreta perquè corro més que tu, jo aprofito i dormo al metro, jo trec un tiquet de la màquina que dóna tiquets per menjar-me uns udon en deu minuts i segueixo amb el meu tràfec. Jo aprofito i compro el sopar a una de les centenars de botigues de cortesia que hi ha arreu. La gran ciutat mai no dorm. Sempre hi ha alguna cosa oberta, un ciclista, un taxi, una parella de borratxos, rius de gent a l’encreuament més concorregut del món on sembla que la gent hi vagi perquè no deixi de ser-ho. Tràfec i més tràfec que els porta de corcoll. Per  això tothom dorm, al metro. Està ben vist. Treballen hores i hores. Per això els vagons són plens de gent impol·luta  adormida que té una mena de ressort que l’avisa, moltes vegades tan just que han de fer la darrera corredissa per sortir entre les portes que es tanquen, en arribar a la seva estació. Els altres, els qui no dormen, consulten el mòbil, o treballen a l’ordinador portàtil.

Les dones, sobretot a Tòquio i Osaka, són elegants, com nines. Tenen una aureola de dignitat difícil de descriure. Molt ben maquillades (gairebé totes), amb els cabells negres, lluents, molt ben pentinats. Amb la mirada generalment baixa, mirant al terra. Els japonesos no ens miren als ulls, o ho fan poques vegades. Si et topes amb algú al carrer que t’aguanta la mirada, generalment acaba amb una reverència. Les noies riuen tapant-se la boca, amb un gest lleugerament infantil que és fàcil d’imaginar. Fan saltirons quan corren –sovint—amb els tacons impossibles que moltes es calcen. I, si els baga, esdevenen dives als nostres ulls europeus quan es posen el yukata (kimono d’estiu). A Tòquio en vam veure algunes desenes, de dones amb el vestit tradicional. I a Kyoto moltíssimes. Soles o acompanyades, amb aquelles xancles de fusta que les fa caminar amb passes curtes, les cames molt juntes. Són com nines –amb i sense vestit tradicional—i ho saben. Diria que moltes juguen amb aquest posat de Lolita. Perquè el posat és constant. El que aquí en diem “postureig” és gairebé la norma. Desconec si és conscient o no però la manera com es mouen i com actuen és marcadament artificial, sobretot si s’estan fent fotografies.

Estan acostumats a moure’s com un ramat, amb tot perfectament assenyalat, no se salten mai la norma. En cas contrari, aquell magma de gent esdevindria un caos. En canvi, el silenci és gairebé total. No sabeu com agraeixo jo aquest fet! Si algú parla per telèfon, perquè converses interpersonals n’hi ha ben poques, se sent un lleu xiuxiueig. Te n’adones que algú està parlant perquè es tapa la boca ostentosament. És de mala educació destorbar els altres en el transport públic.

Les persones que atenen el públic en el transport, en els peatges, en els hotels, en les botigues, etc són molt servicials, moltíssim! Alerta: no servils. La veritat és que és un goig. Què deuen pensar quan vénen aquí i se’ls acut demanar-se una sangria a les Rambles? O què deuen pensar en el metro de Barcelona o en el Rodalies? Que som troglodites, segur.

La majoria de gent amb qui hem hagut de comunicar-nos no sap anglès o en sap només algunes paraules, però això no és cap inconvenient. S’esforcen en fer-se entendre i en entendre’t. Tots i tot el dia –constantment—fan reverències. Acabes acostumant-t’hi. De fet, ara que ja fa cinc dies que he tornat, encara faig reverències al forn, al pàrquing...

El bé comú és tan important per a ells que no hi ha papereres. Pot semblar una contradicció però al final veus que no, que no ho és. Totes les deixalles que generen (aigües i begudes n'hi ha arreu, en màquines expenedores que trobes cada dos metres, i en consumeixen moltes), dic que tota la brutícia va a parar a la seva bossa. Una bossa que porten tant homes com dones i que també conté un estri del qual no se separen: una tovalloleta de cotó. Alguns homes se la posen al coll per no embrutar la camisa blanca, tots s’hi eixuguen la suor, s’hi eixuguen les mans als lavabos públics on sovint no hi ha eixugador. Per què? Perquè tot ho porten a la bossa. Doraemon no és tan fictici com pot semblar, oi?

Quan treballen o estan in itinere, fan un posat seriós, fins i tot pot semblar trist o melangiós. Però quan beuen (i beuen molt) o simplement quan gaudeixen del lleure en un dels molts centres comercials de les grans ciutats, estan contents. Són una gent alegre. Una mica infantils, fins i tot. Si t’entrebanques, trobes dues o tres persones que riuen i et miren amb complicitat. Si veuen un actor famós, una mascota de peluix amb un senyor a dins o alguna cosa que els cridi l’atenció, es transformen: riuen com nens, fan fotos sense vergonya... és com si algú hagués destapat una ampolla de cava. En acabar l'esclat, tornen a les seves obligacions.

Pel que fa els homes --no tots però sí molts, moltíssims—així que surten del vagó, de la càpsula de l’oficina, tenen el costum de mirar les dones d’una manera que fa sentir-te molt incòmoda. No ho havia vist mai, aquesta luxúria o lascívia tan descarada en la mirada. Potser serà el fet d’anar amb una doneta de metre vuitanta amb cames infinites i pantaló curt... no ho sé, però alguna cosa hi ha perquè si no, com expliquem els vagons exclusius per a dones?

Pel que fa la gent gran, n’hi ha però en veus poca i la majoria treballant com a vigilants, porters o feines similars... La ciutat és dels joves.

En qualsevol cas, em quedo amb el respecte general que mostren amb els estrangers, amb el silenci, amb la voluntat de servei, amb l’elegància i dignitat de les dones.

El paisatge i la gran ciutat

Em va costar adonar-me que la ciutat no és el que sembla a primera vista. I és que les grans ciutats com Tòquio, Osaka o Yokohama estan construïdes, pel capbaix, en tres nivells. A peu de carrer trobem les botigues, mercats, hotels, biblioteques, escoles... com a qualsevol ciutat del món. Però, a Tòquio concretament, la densitat de persones al carrer es fa gairebé insuportable. Encreuaments com Shibuya només es poden imaginar si abans ho has vist. No t’aturis perquè molestes. Segueix, simplement, i deixa’t arrossegar pel corrent. La diferència amb d’altres grans metròpolis com Los Angeles és que al Japó tot està molt condensat, com posat amb calçador. Tot es fa petit, a ulls d’un occidental. Tauletes petites en restaurants minúsculs, habitacions d’hotels aprofitades al màxim... En canvi, els centres comercials són amplis, enormes, amb un luxe asiàtic difícilment superable per qualsevol magatzem prestigiós de París, Nova York o Londres.

A sota d’aquesta ciutat “normal” hi ha una altra de soterrada que compta amb tanta gent –o més—que la de la superfície. Cada parada de tren o metro és un nexe amb altres parades de tren o metro. Passadissos interminables plens de botigues de roba, bars, bancs, restaurants, pastisseries, locals de massatges, cerveseries... lliguen estacions amb altres estacions formant un eixam gairebé infinit. Em va fer pensar en Escher o en la biblioteca infinita de Borges. Hom s’hi podria passar la vida, sense necessitat de sortir a l’exterior. De fet, moltes sortides no ho són en realitat ja que van a parar a grans centres comercials.

I això no és tot: en el que aquí són generalment oficines o habitatges, és a dir, en els pisos superior, seguim trobant-nos restaurants, cafès amb terrasses, botigues... És del tot normal que hagis d’agafar un ascensor d’un bloc de pisos que aparentment són oficines i desembarquis en una planta on hi ha tres o quatre restaurants.

Crec que la millor comparació que se m’acut per aquest enorme teixit format per un supramón, un submón i un món a peu pla (que és el que més se semblaria a l’occidental) és amb un formiguer. I ho és tant per l’estructura de la ciutat com per la vida dels seus ciutadans: totes les formigues perfectament endreçades, per les seves fileres, fent les seves tasques diàries, sense aturar-se mai, almenys vistes des de fora. Només hi ha alguns racons de la ciutat on es permeten un respir a l’aire lliure i són les zones per a fumadors. Sí, pel carrer no s’hi pot fumar. Només es pot fer en restaurants i bars (!) i en els llocs que s’han marcat específicament per a fumadors enmig del carrer, mig amagats per quatre testos amb arbrets. En alguns locals públics (com la torre mirador de l’Ajuntament de Tòquio, per exemple) hi ha un petit recinte envidriat destinat a la mateixa finalitat, generalment al costat dels lavabos.

Sembla mentida, i aquí un cop més haig de recórrer al tema dels contrastos, que enmig d’aquest brogit humà -no hi ha soroll de clàxons, tot i que sí d’algunes pantalles lluminoses amb missatges publicitaris—dic, que enmig de la marabunta trobis espectaculars jardins zen, o temples, o l’enorme recinte del Palau Imperial on només pots entrar amb cita prèvia. Potser aquesta seria una altra capa d’aquesta ciutat-formiguer que acabo de descriure. La capa espiritual intrínsecament lligada als seus Buda, els seus temples, les seves pregàries i petites litúrgies que tant m’han atret.

I és que part d’aquest paisatge que estic descrivint són aquests petits universos que conformen els seus jardins zen que sembla que realment emulen l’univers: una pedra enmig d’un llac és una pedra enmig d’un llac però també és una illa enmig de l’oceà. Crec que, potser amb una bona dosi de predisposició,  no és difícil trobar aquest altre paisatge espiritual dins de la ciutat. A més, no sé per què, sembla que fins i tot els impregna a ells, als japonesos, aquesta espiritualitat. Veure podar arbres en jardins immensos amb unes petites tisores o veure arrencar una a una les males herbes de la molsa d’un jardí, diu molt sobre tot el tema de la meditació i de la vida interior d’algunes d’aquestes persones que viuen a la gran ciutat i que se saben abstreure del brogit del formiguer. Potser m’equivoqui però m’agrada imaginar-ho així.

En el camp tot és una altra història. Els temples fora de les zones urbanes, amb grans jardins que els envolten, són illes de pau. Els salons de te amb aquells grans finestrals, aquella verdor que ho inunda tot, la calma, els sutra... fins i tot l’escriptura sembla feta per meditar.

En general el paisatge rural és verdor i més verdor. Bambú i arbres diversos però també camps i camps d’arròs que a l’estiu es caracteritza per tenir un verd-groc lluminós i alegre. I els grills! Pels déus, quin soroll eixordador que fan els grills! Però... què seria el camp a l’estiu sense ells?

El transport públic

El transport públic al Japó és caríssim. Es paga per trajecte i, tot i portar targetes que suposadament surten més barates, hem de comptar gastar-nos pel capbaix uns 10€ diaris. La benzina no és cara, en cas que us atreviu a conduir-hi (es pot fer, només cal circular per l’esquerra!). Però els peatges i els pàrquings tenen preus d’escàndol. A més, les carreteres són molt lentes perquè el límit de velocitat és “curt”. Per cert, els senyors que cobren manualment a l’autopista fan una reverència a CADA vehicle que passa per caixa! Deuen acabar amb l’esquena destrossada!  

A banda de fer-vos amb la targeta del metro, que haureu de recarregar en unes màquines que tenen opció “anglès”, si heu de viatjar al Japó, haureu de comprar el JR Pass, que només es ven als estrangers. Dels pocs que hem vist (hem vist molt pocs occidentals!) tothom el portava a la mà. Serveix per agafar el tren bala i altres trens, i moure’s ràpidament pel país. Te l’envien a casa amb un manual d’instruccions en anglès. Juntament amb el JR Pass llogueu un wifi de butxaca, us resultarà molt útil per trobar coses amb el google maps i per traduir en un moment donat, amb el google translate. També pot servir per fer cròniques diàries com he fet jo!

Ja ho he dit més amunt, en alguns trens o metros d’algunes grans ciutats –pleníssim en hora punta—hi ha vagons per a dones. Vaig llegir que hi havia tocaments i van solucionar-ho d’aquesta manera. Tot és silenci, això sí. I ordre. I pulcritud. I puntualitat japonesa (mai més parlaré de la puntualitat britànica perquè al costat dels japonesos són uns bàrbars!). No patiu per entrar i sortir. Tot i que va molt i molt ple, a cada estació tothom baixa per deixar sortir i en acabat torna a entrar. És tot tan civilitzat! I a més còmode perquè s’hi està fresquet, almenys.

El WC

Ho vaig dir i així ho faré. El lavabo, en general, necessita un capítol a banda! Primer de tot tenim aquells vàters súpersònics que estan gairebé a tot arreu. En un lloc públic amb deu o dotze lavabos, n’hi haurà alguns estil oriental (aquells de terra tan incòmodes) i la resta d’estil occidental. De vegades la proporció és inversa però depèn de si és un centre comercial, un museu, uns jardins... Doncs bé, dels vàters d’estil occidental el 90 per cent tenen tot de botonets per la higiene íntima. S’hi pot regular la direcció de l’aigua de manera que netegi la zona que més ens convé. S’hi pot regular la pressió de l’aigua (alerta) i la temperatura. L’eixugar no, l’eixugar és manual. Com que són tan pudorosos i mai no volen destorbar els altres (per això quan estan refredats es posen mascareta) hi ha un botó que es distingeix dels altres perquè està marcat amb una nota musical. Si el prems, se sent com si haguessis tibat de la cadena, com aigua corrent. És una mica absurd perquè si estàs fora i estàs sentint aquesta “música” ja saps que la persona que l’està fent servir està fent les seves necessitats. És com penjar un rètol de neó que digui: EO, estic fent pipí però em fa vergonya que ho sentiu. En fi, són japonesos...

Seguint amb la higiene, cal comentar els onsen o balnearis (res a veure amb els balnearis occidentals). Alguns hotels també són onsen, i són el que jo he pogut veure. La cosa és que es banyen homes i dones per separat i completament despullats. De fet, si llegiu Tanizaki. ja veureu que hi havia banys mixtes públics on tothom anava nu i que als ancians els preocupava que es perdés perquè era una manera de socialitzar-se molt especial i genuïna. Tornant als onsen, els banys termals estan separats per sexes. S’hi ha d’entrar totalment nu i abans de posar-se en la piscineta calenta (molt calenta, generalment prové del subsòl volcànic!) cal rentar-se a consciència. Et rentes a la vista de tothom, asseguda en una petita cadira on t’has d’ensabonar molt i molt, ostentosament. Cabell, peus, colzes, parts íntimes. Tot ben net. No pots fer-ho a peu dret perquè seria de mala educació. Un cop ben esbaldida, ja pots entrar a la piscina d’aigua calenta... Nosaltres vam observar com ho feia una noia japonesa i mentre ens rentàvem, entràvem a la piscina, sortíem, entràvem de nou a la piscineta exterior... ella encara es rentava asseguda! Sabia que eren molt meticulosos perquè ho havia llegit però no m’imaginava que fos en aquest grau.

Aquesta manera de rentar-se l’hem vist a molts dels establiments que hem estat i en els dos apartaments. Els lavabos estan disposats d’aquesta manera: el telèfon de la dutxa pot posar-se a l’alçada dels genolls, fora de la banyera fonda, i pots seure a rentar-te. De fet, el bany tradicional a les llars japoneses es feia així. S’omplia la banyera i tothom es banyava en la mateixa aigua. I és que en aquesta aigua ja hi entraven nets! L’ordre era de la persona més vella al més petit. Us ho imagineu?

El que hem menjat

Ara toca manllevar el títol a Pla per explicar què és el que hem menjat però començaré dient què és el que no hem menjat: pa (no existeix com a tal, el substitueixen amb l’arròs) i sushi. De sushi i sashimi, que és el que més coneixem aquí, n’hem menjat ben poc, potser dues o tres vegades. La resta han estat aventures gastronòmiques, unes més exitoses que d’altres. Si sou delicats amb el menjar, ho podeu passar malament. Si sou aventurers, ho gaudireu tot perquè regalareu al vostre paladar gustos que mai no heu tastat. Tempures de coses inimaginables, bolets estranys, cefalòpodes crus, ostres cuites, arròs i més arròs, udon, ramen i soba (fideus de farines i textures diferents), tes amb gust d’alga, algues amb gust de te, truites de col, cavall, entranyes... Fins i tot el fast food japonès (convenientment embalat a les botigues de cortesia Lawson, que són omnipresents) sembla alta cuina, comparat amb el fast food occidental. I la cervesa, força cara però rebona, amb aquella xafogor que fa sempre al Japó, excepte a les zones de muntanya.

Per esmorzar no mengen dolços, ni làctics... Un esmorzar típic japonès consta del bol d’arròs (o bols, si ets golafre), una peça de peix cuit (salmó o arengada, per exemple), la sopa miso, un tros de truita dolça, alguna petita amanida (molt petita) i el te. Addicionalment en els hotels tenen la cortesia d’oferir-te també cafè i de vegades suc de taronja. Però no patiu, als hotels si ho demanes et fan esmorzar occidental. Però estant al Japó...

Pel que fa els pals al principi costa d’acostumar-s’hi però de seguida li agafes el què. Al principi jo ho feia tot malament: NO s’han de fer servir per tallar agafant-ne un a cada mà, NO s’han de deixar clavats a l’arròs, NO s’ha d’oferir menjar amb els pals a un altre comensal (es veu que és un ritus funerari!), quan no s’usen NO s’han de deixar sobre la taula, sinó a sobre del vol. Si hi ha suc, es permès xarrupar –ells ho fan ostensiblement, i per tallar s’ha de fer amb els mateixos pals però només amb una mà, o bé agafar la peça i mossegar-la directament tantes vegades com calgui.

T’hi acostumes –de fet, jo vaig gaudir-ne molt—però, sincerament, a mi que m’agrada tot, al final ja estava cansada del menjar japonès. Tot i així vaig fer immersió fins el darrer dia perquè a l’avió de tornada vaig menjar encara estil japonès.

Tradició i modernitat

Com a conclusió faré èmfasi en la idea que he anat apuntant al llarg de l’article sobre el constant contrast entre tradició i modernitat: del tren bala a 300 Km/h als cérvols salvatges, o del ryokan (pensió) a l’hotelàs de luxe. De l’onsen als peus del Fuji al “postureig” davant dels xiringuitos de la platja. Dels kimonos a Yves Saint Laurent (sí, la moda que venen a les botigues de luxe és europea), del saque gelat a la cervesa després de la feina, dels haikus sobre papallones a les centrals nuclears, del nenúfar del jardí al gratacel de cinquanta pisos, del respecte reverencial als ancians a les Lolita descarades de trenta anys, de les postes de sol a la tecnologia punta i el prototip de rellotges de paper, dels casaments tradicionals a les mirades luxurioses, del Palau Imperial als rodamóns de Tòquio, de caminar descalços sempre a l’interior de les cases i els hotels als tacons impossibles de sola vermella, del maquillatge blanc d’arròs a les pestanyes postisses fins i tot a la platja, del yukata que t'ofereixen als allotjaments a poder menjar les 24 hores del dia, des de la font d'aigua pura que brolla fins les aigües de mil gustos de les màquines, dels taxis amb seients de puntes del coixí de plàstic a les motos amb llums de neó, dels grans magatzems a les cases de fusta, del bonsai a l'arbre mil·lenari, dels jardins zen als jardins de ciment, del sutra als cartells de leds amb so, del pis de trenta metres quadrats a la botiga de Tiffany’s, de la boira baixa que envolta el Fuji a la mirada fugissera de les dones... Tot això i més és la meva experiència amb el Japó.

Storify Instagram
Gent Japó (àlbum)

[Queda pendent un altre viatge a l'illa nord i a les illes del sud...]

Il·lustro l’entrada amb tankas japonesos traduïts al català

ONO NO KOMACHI (834-880)

La flor perdia

els seus colors magnífics;

jo contemplava

vanament el passatge

del meu jo per la terra.

L’EMPERADOR KOKO (830-887)

Per tu seria

als camps de primavera

a collir plantes;

i va caient encara

la neu damunt ma vesta.

OTOMO NO KURONUSHI

Ja cau la pluja;

d’aquesta primavera

són les llàgrimes?

Qui no sent la recança

si el cirerer es despulla!

TSURAYUKI (872-945)

Del cor de l’home

mai tindrem coneixença.

Però en ma vila

les flors que un jorn floriren

sempre el perfum exhalen.

KIYOWARA NO FUKAYABU

En la nit calda,

quan sembla encara vespre,

ja arriba l’alba.

En quin redós dels núvols

troba el seu llit la lluna?

SARUMARU, FUNCIONARI XINTOISTA (segle VIII)

Tardor, que ets trista

quan fins a mi arriba

el bram del cérvol,

les fulles dels erables

calcigant a muntanya!

YOSHIMINÉ NO IRONOBU

Perquè m’havia

ella sols dit: “Ja torno”,

ai, l’he esperada

fins a la lluna i l’alba

del mes de les nits llargues.

BUN’YA NO ASAYASU (Final del segle IX)

Pel vent fortíssim,

damunt l’alba rosada

dels camps d’autumne

com s’esventen les joies

que cap cordó no lliga!

LA DAMA D’HONOR UKON

Si m’oblidava

no és per mi que sofreixo.

És per la vida

del qui fe va jurar-me,

ai las!, que és trista cosa.

HITOSHI, CONSELLER PRIVAT (segle X)

Oh la planura

dels nous bambús, la riba

tota de canyes!

Prou voldria enganyar-me:

per uqè m’és tan cara?

MIBU NO TADAMI (segle X)

Diuen que estimo,

i el meu nom, de bona hora,

al lluny volava.

Però ningú sabia

quan l’amor em va néixer.

SONÉ NO YOSHITADA (segle X)

Com aquell nauta

que el freu de Yura passa,

canya perduda,

de l’amor per la via

no sé on podré aturar-me.

http://magpoesia.mallorcaweb.com/poesiaaltres/japonesa.html

Nova aventura: viatge al Japó

Després de la nostra aventura de 2015 recorrent l'Oest Americà i part de la ruta 66, enguany marxem en direcció contrària i visitarem l'Orient! I és que durant vint dies viatjarem totalment al nostre aire pels principals punts turístics de l'illa (sobretot per un primer viatge al Japó com és el nostre). Creieu-me, aquestes vacances ens les hem guanyades a pols, per raons personals que no vénen a tomb.

Viatgem amb Alitalia fent escala a Roma. Com sempre, hem reservat els bitllets fa molt de temps de manera que ens hem "estalviat" uns dos-cents euros per persona, que és el que valen de més avui mateix.

En general ens mourem amb transport públic però durant uns dies hem fet un cop de cap i hem llogat un cotxe per anar encara més al nostre aire i acostar-nos a llocs fora dels circuïts més habituals, sobretot per visitar el que és la part més rural.

Hem volgut provar-ho una mica tot (una fal·làcia, tractant-se de Japó), de manera que ens allotjarem en diferents tipus d'establiments: apartaments a Tokio, Hakone (amb Airbn) i Kyoto, un temple budista a Takayama, el Zenkoji  (que només accepta "donacions"), un ryokan (Yamamuro) a Kanazawa (allotjament tradicional tipus pensió. És un negoci familiar i sembla que el que hem triat ve d'antic... veurem!) i un hotel-onsen (balneari) als peus del Fuji, el Mizuno hotel de Fujiyoshida. El darrer dia ens allotjarem a Yokohama, una de les ciutats més grans de Japó, competència directa de Tòquio. L'hotel l'hem reservat a prop del Minato Mirai 21, un centre de negocis amb gratacels (tipus la city de Londres) que promet unes bones vistes al capvespre.

Tenim el pensament d'avisar a través de les xarxes a familiars i coneguts i fer una mica el pallasso a Shibuya ja que hi ha aquesta webcam que emet en directe les 24h del dia. He, he: estigueu al cas, eh! Com sempre, intentaré fer una crònica diària, si no estic molt rebentada! En qualsevol cas, no perdré la connexió totalment ja que hem llogat una Wifi de butxaca, com fan la majoria de viatgers enxarxats que viatgen al Japó.

Us deixo el mapa: IL·LUSIÓ!!!

Retransmetre esdeveniments i recuperar-los

Fa uns dies vaig assistir a un UOCmeet sobre periodisme i noves tecnologies i vaig fer algunes descobertes. De seguida vaig pensar que ho havia de provar i... dit i fet. Vaig poder fer les meves provatures en el seminari sobre Hamlet que va impartir Laura Borràs a la Institució de les Lletres Catalanes, en què estàvem convocats els usuaris del Què Llegeixes.

El primer que vaig fer, però, va ser comprar un trípode per al mòbil (aquest) que estic segura que em donarà molt de joc. És robust i també flexible, aguanta el pes d'un mòbil de sobres però no és apte per a tauletes. A més, duu diversos accessoris que em permetran posar el mòbil en el trípode gran. El desavantatge que pot tenir aquesta mena de trípodes és l'alçada, és clar.

A banda del trípode, si voleu retransmetre un esdeveniment en streaming penseu en portar un carregador auxiliar (jo tinc aquest però no el portava) perquè la bateria es fon ràpidament. El meu mòbil era gairebé al 100% i va durar just les dues hores del seminari. Penseu que el cable del carregador portàtil ha d'arribar al mòbil!

Pel que fa l'eina que vaig fer servir per retransmetre l'esdeveniment és Periscope. Us el recomano molt, sempre que tingueu wifi (!). Hi ha infinitat de vídeos i tutorials en línia com aquest, així que només cal que feu una cerca senzilla per veure com funciona. Només afegiria dues coses:

1- Abans de fer-lo servir:

Heu de tenir usuari de Twitter.

Si teniu diversos usuaris de Twitter, haureu de sortir i tornar a entrar a cadascun d'ells ja que no ofereix la possibilitat de canviar de compte com sí que fan Twitter o Facebook. Si hi és, jo no he vist l'opció.

IMPORTANT: l'streaming que heu estat emetent queda penjat en el núvol durant 24 hores. Si després el voleu recuperar, haureu de baixar-vos una app que explico en el punt 2. Si voleu que se us desi en la vostra galeria, heu d'anar als settings de Periscope i activar Autosafe Broadcast. En teoria (encara no ho he constatat) llavors els vídeos es desen al teu mòbil. També he llegit que Katch és una app que et permet desar-ho directament al núvol (ha tancat aquest maig de 2016), la qual cosa no em sembla mala idea, donat que un acte de dues hores et pot fondre la memòria (del mòbil) ràpidament.

2- Si heu fet servir Periscope i no heu fet res de tot el que dic aquí dalt, no desespereu: us baixeu Scopedown i els recuperareu només posant-t'hi l'adreça url que us haurà generat automàticament Periscope quan haureu tancat l'streaming. Ho trobareu tot a la botiga d'Android i seguríssim que també a IOS.

Aquí us deixo el post al Què Llegeixes on aviat penjarem el vídeo, per si a banda de tot això us interessa també Hamlet!