Hem fet l'acte (de graduació)

Escric aquesta nota a petició de la Teresa, per descriure –i pair—l’acte de graduació d’avui a primeríssima hora del matí.

Nervis i corredisses per arribar a l’acreditació. Allà m’esperaven els meus companys (i amigues) no virtuals. Mil petites idees em passen pel cap. Petites perquè estan comprimides, a un raconet, deixant lloc per l’emoció que avui és la reina de la festa.

A platea som nou filòlegs acabadets de llicenciar envoltats d’humanistes, informàtics i, sobretot, psicòlegs! Mentre hi ha els parlaments anem mirant-nos, de manera còmplice, i em trobo amb la mirada tranquil·la de la Carme, la mirada riallera de l’Eulàlia, la mirada amiga i còmplice de l’Àfrica, la mirada franca del Robert, la juganera del Vicent, la desconeguda de l’Albert, la transparent de la Maria (?), i la somniadora de la Laura. I diuen els nostres noms, i ens aixequem de les cadires i ens sentim com el darrer mohicà (“és el torn dels llicenciats en filologia catalana”), i anem amb pas ferm cap a l’escenari mentre de fons sona el Boig per tu... Unes quantes encaixades impersonals, el moment de glòria mirant la càmera i a seure, un cop més. Les cames em tremolen i em falta l’aire, i és que tot aquet acte, tota aquesta parafernàlia, és un símbol. I com a tal és ple de significat: tots sabem què hem passat durant aquest camí, les coses bones i les dolentes (i les molt dolentes!) que hem anat suportant i que, malgrat tot, no han estat obstacle per aconseguir el nostre objectiu.

I al final, al sol, el lligam de les PAC ha anat més enllà i ens hem sentit joves i hem estat feliços. I ens hem menjat el bombó.

Un concert al Liceu

Fa dies que m'ho va dir: i què, t'animes a venir a un concert dels estudiants de l'escola superior de música Reina Sofia al Liceu? És per la feina. Va, ja saps, entrar, complir i marxar. I jo, bleda com sóc, dic que sí. L'"event" ha estat avui. I ara us l'explico:

Em passo la setmana comprant petites coses que necessito per anar mínimament decent. Hi haurà gent de diverses empreses, gent "important", clients, i la dona de l'Emilio Botín! Arg. Necessito un sostenidor sense tirants, un cinturó negre, i un LBD, concepte que m'ensenya algú i que m'encaaaanta. Resumint: el dia D faig dutxa, fritanga per dinar, dutxa bis, pintures de guerra, LBD i a Barna.

Liceu

La cosa és que en aquestes ocasions una, que no està gens feta a l'ambient empresarial i el hihihih i el hahahha, i els clients, i els marges i la mare que els va matricular, dic que una s'ho passa una mica malament. Què hi faig aquí? Bé, com que m'han ensenyat que fins i tot del més dolent es poden extraure coses bones, em dedico a escatir com és la gent i imagino aquesta nota que ara escric.

La dona del Botín sembla la mare de la Barbie tota tocada i posada. És molt menuda i porta una americana que fa joc amb les maragdes de les orellles. Aquesta gent és com si portés un talonari a la cara. No sé... tenen una mena de pedigrí que els fa més lluminosos (potser són els flaixos de les càmeres... o la baba dels qui els van al darrera). Hi ha també la directora del Palau de la Música que, pobreta ella, fa pena. Americana vermella amb grrrran corbata blanca. Un horror. (déu meu, això sembla una crònica del Lecturas).


La d'Audi és altiva. De beige i amb uns talons de vertígen. El de la Generalitat campetxano. Acaba de divorciar-se i fa broma de la política. Els de Madrid són simpàtics (!). N'hi ha un amb una noia/parella/florer que si no és menor d'edat, poc li falta. Els cambrers estan agobiats amb tanta gent...

Com que a estones estic sola, tinc la sensació que tothom se n'adona però de seguida em rescaten dues barcelonines d'aquelles que per educació parlen castellà. Me les presenten mentre tinc la boca plena d'una pasteta amb espàrrecs. Em miren mentre mastego. Quina situació tan agradable.Són un encant i no em volen deixar sola. Santificades siguin. Em pregunten què sóc. Estic temptada de respondre que sóc terrícola, de 41 anys i de sexe femení, però me n'adono que van per la banda empresarial. Els dic que sóc filòloga i resulto ser, als seus ulls, la més exòtica de la farra.

Em prenc una copa de cava calent i... prova superada. Sort que a la Rambla, quan sortim del Liceu, sóc qui sóc i a ningú no l'importa. Em barrejo amb la multitud i passo desapercebuda. Uf.

Rafael for ever

Deixeu-me que expliqui el que avui he vist al tren. Era asseguda plàcidament practicant el pensament antisocial (que no segui ningú davant meu, que no segui ningú davant meu--un problema de tenir les cames llargues) quan he vist un noi negre que seia en aquells seients que queden paral·lels a la carcassa del tren. Aquells que són tres, en línia un al costat de l'altre, i que qui hi seu viatja de costat. Bé, el noi duia un d'aquells barrets de Bob Marley i era molt primet. Al seu costat hi havia una senyora molt i molt grassa. De fet, ocupava dos dels tres seients. Com anava distreta no havia vist que pujaven junts. La cosa és que de sobte veig que s'agafen de la mà i es petonegen. Des del meu seient gairebé només podia veure les seves mans, la voluminosa panxa de la noia i el barret de colorins del noi. Ella anava plena de tatuatges. Una estrelleta a cada dit i un sagrat cor, que he vist fugaçment, en el seu important escot. Ell tenia problemes per parlar espanyol i a penes s'entenien. He pogut sentir, però, que ella li deia autoritàriament: "de verdad que quieres tatuarte mi nombre? Mira que tienes que estar seguro, eh? Te lo haces aquí (assenyalant la seva espatlla) y no pagues más de cinquenta). El noi africà, arribat aquí des de fa ben poc, a jutjar per la manera d'expressar-se, deia a tot que sí. Just quan arribàvem a l'estació en què han baixat, encara es feien petons sorollosos i encara duien les mans entrellaçades. Per un moment, ella ha fet un moviment (abraçant el noi) que m'ha permès llegir, clarament, el nom que la dona duia tatuat al canell de la mà i que s'havia anat enxamplant amb la seva propietària: Rafael.

Concurs d'idees de la UOC

Al migdia era a Barcelona per parlar amb la jefa. Ja portava cinc cafès, així que estava en l’estat previ al col•lapse nerviós. Hem parlat una hora, davant d’una altra gibrella de cafè, i a les 13’15h m’han facturat.

Tenia per davant tot un fantàstic dinar sola/nerviosa amb un fantàstic après-midi sola/nerviosa. Com que vaig passar per davant de la porta de la feina de l’Anna, la vaig trucar i, amablement, va sortir més d’hora del que li tocava per anar a dinar juntes.

Arribo a Tibidabo, a l’avinguda, a les 15h i la presentació era a les 17h. Entro a un bar i em demano... un aigua. Hi estic una hora (dues visites al lavabo). Els meus nervis i jo sortim a passejar Balmes amunt, Balmes avall, però el coi de pixera (perdoneu, eh) no em deixa, així que 20 MINUTS ABANS (vergonya) entro a la seu de la UOC per anar al lavabo. Després la recepcionista em diu que m’assegui, que ens vindran a buscar a les 17h en punt. I jo dic: “ah sí? I on anem?” (vergonya) . “A baix”, em respon.

Passen el Roger Canadell (que no em reconeix), i el Jaume Subirana (que no em coneix). Per fi arriba la Maria Rosa que presentarà la seva idea al concurs i parlem, nervioses, dels nervis. Arriba també l’altre noi, el de la idea i-phone /UOC, i s’asseu a l’altre extrem de l’enorme vestíbul de Tibidabo.

A les 17h en punt ens vénen a buscar i entrem al recinte laberíntic. Ens porten a una sala que es coneix com laboratori de tecnologia: parets blanques, sense finestres, amb pantalles de “tele” penjades del sostre, amb una pissarra digital en marxa, pubs al terra –dels d’ikea—i, a un costat, una habitació amb parets de vidre que tanca hermèticament. Dins de l’habitació una taula rodona amb ratolins de PC connectats a un estri que hi ha al mig de la taula. Una tele 3D (sense ulleres) que després ens ensenyaran com funciona (una passada).

Hem de deixar els abrics i les coses a la sala de vidre que tanca hermèticament. Mentre m’hi acosto dono cop de peu a una màquina i cau un lateral (vergonya).

Em toca parlar la primera: posen el meu ppt a una de les teles penjades del sostre. El jurat, format per la Vicerectora de tecnologia, el del traje entallat i el campetxano, seu als pubs, amb el cul gairebé tocant al terra. Jo me’ls miro des de dalt (exagero) i començo a fer de Tomàs Molina, tocant la pantalleta. Haig d’esforçar-me en concentrar-me. No sóc Tomàs Molina. Que no t’entri el riure, Ester.

Aviso que no estic avesada a parlar en públic i faig la presentació en, crec, menys de set minuts. Però el llenguatge em sembla fluid, encertat. Em sorprenc a mi mateixa. Quan veieu el ppt ja intuireu què vaig explicar.

La meva veu, però, era la que faria si hagués parlat des d’un “toro mecánico”. No aconsegueixo modular-la i em tremola (amb discreció) de principi a fi.

Em demanen:

1) I com es concreta el teu projecte? Què hi veus un cop posat en pràctica?

Resposta: un club de lectura. I més coses que ja no recordo

2) I què té d’innovador el teu projecte?

Resposta: conjuminar literatura amb noves tecnologies.

Molt bé. Ja pots anar a seure i avisar el següent.

Els altres dos han vingut amb claca. Ella amb la germana i ell amb la xicota. Jo dic, enmig de la conversa informal, que a la meva mare no li havia anat bé acompanyar-me (més vergonya).

Surto amb la sensació que a la idea del treball li han prestat molta més atenció que a la meva. La presentació ha durat més...

BCN bull, es fa de nit i tinc tota l’Avinguda Tibidabo per respirar i deixar de sentir aquella opressió al pit (ja no tinc pixera)

Club de Lectors de La UOC by EsterFmatalí