Deixeu-me que expliqui el que avui he vist al tren. Era asseguda plàcidament practicant el pensament antisocial (que no segui ningú davant meu, que no segui ningú davant meu--un problema de tenir les cames llargues) quan he vist un noi negre que seia en aquells seients que queden paral·lels a la carcassa del tren. Aquells que són tres, en línia un al costat de l'altre, i que qui hi seu viatja de costat. Bé, el noi duia un d'aquells barrets de Bob Marley i era molt primet. Al seu costat hi havia una senyora molt i molt grassa. De fet, ocupava dos dels tres seients. Com anava distreta no havia vist que pujaven junts. La cosa és que de sobte veig que s'agafen de la mà i es petonegen. Des del meu seient gairebé només podia veure les seves mans, la voluminosa panxa de la noia i el barret de colorins del noi. Ella anava plena de tatuatges. Una estrelleta a cada dit i un sagrat cor, que he vist fugaçment, en el seu important escot. Ell tenia problemes per parlar espanyol i a penes s'entenien. He pogut sentir, però, que ella li deia autoritàriament: "de verdad que quieres tatuarte mi nombre? Mira que tienes que estar seguro, eh? Te lo haces aquí (assenyalant la seva espatlla) y no pagues más de cinquenta). El noi africà, arribat aquí des de fa ben poc, a jutjar per la manera d'expressar-se, deia a tot que sí. Just quan arribàvem a l'estació en què han baixat, encara es feien petons sorollosos i encara duien les mans entrellaçades. Per un moment, ella ha fet un moviment (abraçant el noi) que m'ha permès llegir, clarament, el nom que la dona duia tatuat al canell de la mà i que s'havia anat enxamplant amb la seva propietària: Rafael.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada