Fa dies que m'ho va dir: i què, t'animes a venir a un concert dels estudiants de l'escola superior de música Reina Sofia al Liceu? És per la feina. Va, ja saps, entrar, complir i marxar. I jo, bleda com sóc, dic que sí. L'"event" ha estat avui. I ara us l'explico:
Em passo la setmana comprant petites coses que necessito per anar mínimament decent. Hi haurà gent de diverses empreses, gent "important", clients, i la dona de l'Emilio Botín! Arg. Necessito un sostenidor sense tirants, un cinturó negre, i un LBD, concepte que m'ensenya algú i que m'encaaaanta. Resumint: el dia D faig dutxa, fritanga per dinar, dutxa bis, pintures de guerra, LBD i a Barna.
 |
| Liceu |
La cosa és que en aquestes ocasions una, que no està gens feta a l'ambient empresarial i el hihihih i el hahahha, i els clients, i els marges i la mare que els va matricular, dic que una s'ho passa una mica malament. Què hi faig aquí? Bé, com que m'han ensenyat que fins i tot del més dolent es poden extraure coses bones, em dedico a escatir com és la gent i imagino aquesta nota que ara escric.
La dona del Botín sembla la mare de la Barbie tota tocada i posada. És molt menuda i porta una americana que fa joc amb les maragdes de les orellles. Aquesta gent és com si portés un talonari a la cara. No sé... tenen una mena de pedigrí que els fa més lluminosos (potser són els flaixos de les càmeres... o la baba dels qui els van al darrera). Hi ha també la directora del Palau de la Música que, pobreta ella, fa pena. Americana vermella amb grrrran corbata blanca. Un horror. (déu meu, això sembla una crònica del Lecturas).
La d'Audi és altiva. De beige i amb uns talons de vertígen. El de la Generalitat campetxano. Acaba de divorciar-se i fa broma de la política. Els de Madrid són simpàtics (!). N'hi ha un amb una noia/parella/florer que si no és menor d'edat, poc li falta. Els cambrers estan agobiats amb tanta gent...
Com que a estones estic sola, tinc la sensació que tothom se n'adona però de seguida em rescaten dues barcelonines d'aquelles que per educació parlen castellà. Me les presenten mentre tinc la boca plena d'una pasteta amb espàrrecs. Em miren mentre mastego. Quina situació tan agradable.Són un encant i no em volen deixar sola. Santificades siguin. Em pregunten què sóc. Estic temptada de respondre que sóc terrícola, de 41 anys i de sexe femení, però me n'adono que van per la banda empresarial. Els dic que sóc filòloga i resulto ser, als seus ulls, la més exòtica de la farra.
Em prenc una copa de cava calent i... prova superada. Sort que a la Rambla, quan sortim del Liceu, sóc qui sóc i a ningú no l'importa. Em barrejo amb la multitud i passo desapercebuda. Uf.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada