Entreu-hi, remeneu i compartiu!
http://ca.litambtic.wikia.com/wiki/Eines_TIC_i_literatura
dijous, 11 de gener del 2018
LitAmbTic, una wiki de recursos
LitAmbTic és una wiki pensada com un repositori d'eines TIC 2.0 per treballar la literatura a l'aula d'una manera lúdica i engrescadora. Només cal que l'usuari es registri al wiki per fer les aportacions en els espais corresponents. Per consultar no cal registrar-se però precisament la característica que singularitza el projecte és que es tracta d'un wiki i que per tant és una pàgina pensada per ser col·laborativa, on tots els docents o professionals relacionats amb la lectura, així com alumnes amb interessos literaris, poden aportar el seu granet de sorra i mantenir així una base actualitzada, oberta i acumulativa.
Entreu-hi, remeneu i compartiu!
http://ca.litambtic.wikia.com/wiki/Eines_TIC_i_literatura
Entreu-hi, remeneu i compartiu!
http://ca.litambtic.wikia.com/wiki/Eines_TIC_i_literatura
diumenge, 1 d’octubre del 2017
El viatge a l'Àfrica #africanejant
En aquesta entrada recupero les cròniques que he publicat diàriament al meu perfil de Facebook. A més, hi afegeixo les valoracions dels allotjaments, tot i que també els he valorat a Tripadvisor. Més endavant faré un article explicant la meva experiència més íntima sobre el viatge, com vaig fer amb el Japó, del qual només tinc el títol: "El meu primer contacte amb l'Àfrica".
EN CONSTRUCCIÓ
Dia 6 de juliol
Dia de vols i d'hores d'avió. Molt còmodes i tot molt rebé però és una pallissa, volar 16 hores ni que sigui en dues tongades. Som ja a punt d'aclucar els ulls, és la mateixa hora que a casa però a les 19h ja és negre nit. Ens han explicat que hem de sopar de sis a vuit, màxim.
Hem sobrevolat els Emirats Àrabs i fins i tot hem pogut veure els súper gratacels de Dubai mentre aterràvem. A les 7h del matí ja estavem a 33°C! El millor ha estat que a les 13h i poc passàvem l'Equador. Som a l'hemisferi sud (i mooolt sud!)!
Aquí a Cape Town estem a 16°, fa una nit esplèndida. Des d'on som tenim una vista molt bonica de la ciutat i també de Table Mountain, la muntanya més emblemàtica de la zona.
Quan hem arribat ens esperava algú de parla anglesa, segons crèiem, i resulta que era un xic de Tarragona molt trempat que ens ha situat. L'allotjament és b r u t a l (fotos). Ah, i ja hem tastat el pinotage, un vi creat pels sud-africans que és una barreja de Pinot noir i no sé què. Molt bo.
Primera vegada de moltes, segurament, que ens demanen d'on som. Divertit! Tothom és molt amable.
Rrrrrrebentada. Demà més!
Dia 7 de juliol
Són les 21h però com és fosc des de les 19h i ja hem sopat, som al "saló" fent temps per anar a dormir. No és recomanable circular pels carrers en fer-se fosc. Som en una casa "colonial" que es coneix com l'estil holandès del 'cape' i m'agrada taaaaant.
Al matí hem anat cap al Cabo de Buena Esperanza (cape of good hope) per la península de cape point. I hi hem vist de tot: estruços, damans (una "rateta" endèmica de Sudàfrica que en realitat està més emparentada amb els elefants que amb les rates), pingüins, micos (molts) i l'Índic!!... És la part més al sud d'Àfrica. Després, ja ve l'Antàrtida! ;)
La gent segueix semblant-nos molt amable i somrient. Hi ha poc turisme, suposo que perquè no és temporada alta. De fet, al Trevoyan, on som, estem sols.
Hem vist que, en general, els negres i els blancs no es barregen massa. Hem passat per barris amb cases espectaculars (de blancs) i per zones de barraques (de negres). És una mica esquizofrènic. Suposo que amb el temps ho entendriem. Hem coincidit amb la sortida de la feina de molta gent que tornava a casa fent autostop. Però mooooolta. Els blancs feien footing i els negres tornaven a peu a ca seva. Només és el que hem vist avui, no sé si es pot generalitzar. El paisatge m'ha semblat salvatge. Diuen que l'Àfrica es caracteritza perquè és un dels llocs on la naturalesa no s'ha deixat conquerir per l'home. Doncs això.
Dia 8 de juliol
Aquest matí hem passejat pel Downtown de Ciutat del Cap. Un barri on hem estat tot el matí "minoria blanca" i on abans els negres no podien entrar-hi. Incomprensible. La intenció era veure una mica el centre i després anar a Robben Island. Portàvem informació pels nens i teníem ganes de veure 'in situ' la presó on va passar Nelson Mandela gairebé 20 anys. Però el temps, molt de vent i mala mar, ha fet que cancel•lessin la sortida amb vaixells del Victoria & Alfred Waterfront, el port victòria preciós de Ciutat del Cap. De manera que hem visitat una magnífica exposició al museu del port sobre l'illa i l'apartheid, d'alt component emocional. Uf...
Després hem seguit passejant pel port i hi hem dinat. Hi ha un centre comercial "d'alta seguretat"... Cosa que hem agraït, des de la nostra visió provinciana, després de l'ensurt que hem tingut al Downtown al matí, on dos nois ens han seguit molta estona amb no bones intencions. Ha arribat un moment on un tercer ha intervingut espantant-nos fent crits com si fos un gos i hem entrat a una licoreria per fer temps i defugir-los. No portàvem càmera a la vista però sí que hem fet fotos amb el mòbil. Això els deu haver atret. Ens van avisar que vigilessim peeeeerò hem badat. Ha estat un petit entrebanc de res. Seguim creient que són super simpàtics i agradables però no perdem de vista que és una ciutat amb molta delinqüència. El senyor de l'hotelet ho tanca tot cada nit. Les mansions i les cases estan protegides amb diversos filats electrificats, alarmes, vigilants, gossos... En moltes hi ha un rètol que diu "armed respons". En molts aspectes, bons i dolents, ens recorda a San Francisco.
Hem tingut temps de passar per l'antic Ajuntament on Mandela va llegir un discurs just després de sortir de Robben Island:
"He lluitat contra la dominació blanca i he lluitat contra la dominació negra. He buscat l'ideal d'una societat democràtica i lliure en la qual totes les persones visquin juntes en harmonia i amb igualtat d'oportunitats. És un ideal pel que espero viure i espero aconseguir. Però si és necessari, és un ideal pel qual estic disposat a morir "
També hem visitat, a primeríssima hora del matí, el barri malai, acolorit i agradable. Hem aparcat gràcies a un aparca-cotxes... Arreu hi ha "aparca-cotxes" que sol·liciten propina. També hi ha molts rodamons, pidolaires molt insistents i dograddictes. Hem estat a la plaça de l'ajuntament antic, on la policia ruixava els manifestants a finals dels vuitanta amb aigua i colorant porpra, la "purple rain", per tacar-los i identificar-los després, tot i les corredisses.
A la tarda volíem pujar amb el telefèric a Table Mountain però el (mal) temps ha fet que tampoc funcionés! Hem voltat amb el cotxe per diferents llocs elevats, fins la posta de sol a Camps Bay. Hem acabat sopant al port, amb uns cambrers tan simpàtics que fins i tot et donen la mà quan marxes o et piquen l'ullet quan et serveixen cafè. I jo feliç! ;)
Són les 22h i estem a 16°C. Hi ha lluna plena i l'aigua de la pica s'escola a l'inrevés de com ho fa a l'hemisferi nord.
Dia 9 de juliol
Aquest matí plovia i feia fresca, aquí a Ciutat del Cap. Com que Poline farà el seu TDR sobre Sudàfrica hem aprofitar per passar el matí a l'Iziko Museum de Sudàfrica. Sembla que iziko, el nom que precedeix gairebé tots els museus que hem vist per aquí, és un concepte que significa (+/-) compartir coneixement i saviesa (+/-!). Tota la part d'història africans ha estat interessantíssim, també la part dedicada a Macarella i Darwin, que hi va ser. La resta era com un museu natural típic de caire didàctic.
Després hem passejat pels "gardens", originàriament horts creats pels holandesos per abastir la flota que anava a les Índies. Amb una part destinada a l'allotjament dels esclaus. Actualment hi ha les cases del Parlament, la seu del govern sudafricà. De fet, Sudàfrica té tres capitals: Cape Town, Johannesburg (on només passarem en avió) i Pretòria, la capital política. Hi ha molta diversitat racial i 11 (onze!) llengües oficials. L'anglès és amb la que"tots" s'hi entenen.
Tornant als "gardens": hi hem vidt esquirols, ocells de moltes menes i RATES. ARG!!! Campaven com si res entre coloms i esquirols. En fi... Hem fet un cafè al Downtown (el cafè el fan MOLT bo) i hem vist a la web que a mig matí havien obert el telefèric per pujar a la Table Mountai, a 1060m d'altitud. I cap allà que hem anat de seguida! Hem pujat amb el "cable car", que dóna voltes sobre si mateix, i hem ascendit al "cel". Hi feis molt fred; estàvem a 3,5°C amb molt de vent. Avui hem passat fred! Hem tornat a veure els damans, aquelles "ratetes" emparentades amb els elefants que només es troben a Sudàfrica. Hi hem passejat una bona estona i hi hem dinat. Cap al tard hem baixat a la costa per veure el sol jugant amb les onades i els núvols i després hem sopat a un"steak-house": n'hi ha que s'han atrevit amb antílop i estruç. El cocodril els ha semblat excessiu, de moment ;)
Són les 22h, fa quatre hores que és fosc, fosc. Estem a 7° i és la darrera nit a Ciutat del Cap! Demà emprendrem ruta cap a la zona vinícola!
Dia 10 de juliol
Són les 19h i com ja és fosc fem temps a l'apartament per anar a sopar. Soparem en el mateix restaurant de l'hotel, una casa estil holandès de finals del XVII declarada monument d'interès nacional. Però el més antic és el rest i la recepció. La resta és de "nova" construcció.
El matí l' hem dedicat a arribar aquí a Stellenbosch i donar-hi un tomb. Hem dinat una cosa ràpida a un mexicà on hem pogut escoltar una vegada més, de moltes, l'africaans, ja sabeu, la barreja d'holandès amb les llengües originàries. Pel camí de Ciutat del Cap fins aquí hem vist milers de barraques a banda i banda de la carretera, on malviuen milers de persones. De tant en tant blancs fent footing i entremig, africans a peu que van i venen per la carretera. Vesteixen amb roba baldera, alguns amb parracs, tot i que els que tenen la "sort" de treballar en llocs més o menys dignes poden anar millor i ben vestits. Hi ha seguretat privada que no saps si són segurates o què... Hi ha molta gent mellada i prima, molts d'ells homeless. Però Stellenbosch és una petita ciutat de 150.000 habitants, molt xic i molt holandesa, universitària (incís: les dones blanques vesteixen molt carrinclones. Serà perquè són calvinistes??). Igualment, arreu hi ha rètols sobre els robatoris i la droga al carrer, tot i que és molt tranquil·la. No sé ben bé com explicar-ho sense semblar "paternalista". Complicat! Ah, hem estat a la biblioteca, la primera de donar llibres en préstec a Sudàfrica. També hem visitat un conjunt de cases dels segles XVII al XIX.
Aquesta tarda hem agafat el cotxe i hem voltat per les vinyes, desenes i desenes, que caracteritzen la zona. Els hugonots, 200 provinents de la Provença, van ser els qui van portar el raïm i el vi aquí, fa tres segles i mig. Van fundar Franschhoek, on hem passat amb cotxe per la seva llarguíssima avinguda principal envoltada de cases colonials es-pec-ta-cu-lars. La zona és plena de bodegues enormes. Aquest vespre mirarem de tastar l'espumós, a veure què.
Demà emprendrem camí cap a Gansbaai, un altre cop cap a la costa però encara més al sud.
Estem a 10°C però l'ambient és molt suau.
Dia 11 de juliol
Aquest matí hem sortit ben d'hora d'Stellenbosch, la zona vinícola de Sudàfrica. Hem passat per paisatges magnífics amb suburbis de barraques a prop dels nuclis urbans. Tornava a ser ple de caminants i autostopistes amb bitllets de 100 rands a la mà (6€) per qui els porta. Dones amb nens però sobretot homes joves. Ens hem aturat a Hermanus, un lloc turístic i ple de gent blanca passejant o prenent alguna cosa en terrasses a peu de mar. Hermanus i Gandsbaai són famosos per les balenes i la immersió amb taurons. Nosaltres de veure taurons des d'una gàbia hem passat però el que ens feia il·lusió era tornar a veure balenes. Havia llegit que es veuen des de la costa i, tot i l'incredulitat dels meus, així ha estat. Tooooota la tarda veient-les als nostres peus en aquest santuari de balenes, com ens han explicat. Hem fet fotos amb la càmera, a veure què veurem en arribar a casa.
Pensar que estem en els "confins" i que més enllà ja només hi ha l'Antàrtida, és molt emocionant. I molt més quan estàs en un lloc tan preciós i poc habitat com ha resultat Gansbaai, amb molt poc moviment turístic. Tan poc, ara en temporada baixa, que per sopar cada nit obre un restaurant diferent, però només un. Avui tocava un on si volies vi, l'havies de portar! Era una casa petita, ens ha atès una senyora blanca molt seriosa amb una creu penjant al pit que era enorme (la creu). El menjar era tot elaboració pròpia, fins i tot es torren ells el cafè. La sala amb jazz, una llar de foc encesa, espelmes, dues taules ocupades, al costat de l'oceà i un menjar exquisit. Això és un somni! A més, la relació qualitat preu és boníssima. Per a què us feu una idea, la cervesa del minibar (és el que em ve al cap ara) 2€. Un molt bon dinar (molt!) por sortir per 14, 15€ per persona. Però això per nosaltres, és clar. No vull pensar en la misèria que ens envolta... Quins sentiments contradictoris...
La gent de la casa són simpatiquíssims (molt!) i tenen una gràcia, una classe i un swing que ja els voldríem nosaltres. Els blancs que ens han atès són en general tibats i seriosos. Però naturalment deu hi haver de tot, com a tot arreu.
Tornant del restaurant, com que en aquest poble no hi ha enllumenat, hem vist la via làctia perfectament i les constel·lacions de la creu del sud i el triangle austral, que òbviament no és veuen a l'hemisferi nord.
Fa fresqueta però no massa. Demà emprendrem camí cap a l'est i si tot va bé farem la "ruta jardí". Emoció!
Dia 12 de juliol
Són dos d'onze de la nit i estem a 12°C però hem tingut un dia molt "càlid" i agradable. Hem sortit del paradís de Gansbaai i hem fet 500 quilòmetres fins on som ara, Knysa. En una zona propera a Gansbaai ens hem tornat a trobar una manada de micos, 'baboons'. Hem passat per la ruta jardí que, bàsicament, són llacunes molt a prop de l'oceà Índic. I és que avui hem vist per primera vegada aquest oceà en aquesta zona on arriben les corrents calentes de Madagascar. Arreu veiem platges llaaaaargues i blanques. La de Knysna que veurem demà té 8 quilòmetres! Knysna és una espècie de llac salat però encara no ho hem pogut veure tot. Demà ho explorarem a fons. El que sí que hem vist és que fa un mes hi va haver un incendi desastrós que va cremar moltíssimes cases i hectàrees de boscos. On estem allotjats no va arribar i és verd i bonic però hem passat per terrenys desolats. Abans de seguir, un incís per parlar de les carreteres. El que allà serien autopistes, amb el límit de 120 km/h aquí són carreteres de dos carrils per banda. El voral és un carril addicional on es posen els cotxes que van més lents. És com a Grècia als noranta (no sé si continuen fent-ho). Sempre és el mateix mecanisme: el lent s'enretira al voral, el més ràpid passa, li dóna les gràcies posant els intermitents i el lent li diu de res amb una ràfega. I així...
Deia que de camí hem vist llacs d'aigua dolça molt a prop de l'oceà i després boscos cremats fins aquí on per sort tot és verdor. La ruta jardí és una reserva de la biosfera declarada per la Unesco. Ens ha rebut una senyora blanca molt i molt amable que ens ha explicat un munt de coses però sobretot ens ha fet un resum dels tres dies terribles que van passar amb l'incendi de fa un mes, on van quedar atrapats... només van poder fugir per mar. Això els farà molt mal perquè són una zona turística que ha quedat molt malmesa.
Aquí on som hi ha un edifici central amb pub self-service, botiga, sala... I de tot tenim les claus. La senyora marxa i els hostes (nosaltres i una dona sud-africana) som els amos. Són confiats!? En canvi, seguim veient rètols surrealistes sobre la no seguretat dels pàrquings públics, dels locals, etc. Sospitem que els blancs viuen amb por.
Durant tot el trajecte hem recorregut quilòmetres i quilòmetres de "fynbos", una mena d'estepa que, de fet, se sembla molt a la vegetació de la serra de l'Albera però una mica més alta i amb arbustos diferents, clar.
Una vegada instal·lats, hem aprofitat l'amabilitat de la senyora per fer-li una entrevista. Bé, ho ha fet Poline que farà el seu treball de recerca sobre Sudàfrica. Ha estat un momentàs. Ens ha dit tantes coses i hem intuït tantes d'altres... Racisme invers (??), la petja de l'apartheid, el conflicte religiós, lingüístic... El menyspreu de l'africaans, les restriccions de llum... I és que com que aparentment és un país molt ""europeu"", costa fer-se la idea que estem en un país en vies de desenvolupament. Per posar-vos uns exemples: el assecador de milnosequants vats no xuta perquè no hi ha prou "xixa". Les restriccions energètiques són habituals. No hi ha enllumenat als carrers dels pobles (a Cape Town sí que n'hi havia) i les calefaccions estan tan baixes que als restaurants no és extrany veure la gent amb l'abric. Les clavegueres sembla que no acaben de rutllar, possiblement perquè no hi ha un sistema de clavegueram com el nostre? Esta molt bé viure tot això, molt bé, per comparar-nos-hi..
Demà voltarem per aquesta costa preciosa de l'oceà Índic que banya Knysa. Per avui ja en tenim prou!
Dia 13 de juliol
Avui hem passejat per la zona i hem pogut apreciar la seva bellesa, tot i que no en tot el seu esplendor perquè està molt cremada de l'incendi del passat juny. L'aigua del mar té un color que va del maragda al blau més intens. És salvatge i càlida (l'hem tocada). L'aire fa olor de mar i fusta cremada, és una mica desolador.
Hem dinat al port on hi havia molt ambient, la majoria de gent blanca. Avui hem tastat les ostres ja que estem en ple Festival de l'Ostra. Eren delicioses i molt grosses. Després hem vist un altre centre comercial on la majoria era gent negra i més suburbis amb barraques, amb porcs caminant pel carrer, gallines, garrins, alguna vaca. Molta brutícia i gent alegre i trista al mateix temps.
Hem visitat alguns miradors es-pec-ta-cu-lars, sobretot perquè hem tornat a veure balenes! Un aparca-cotxes ens ha avisat i hem agafat prismàtics i zoom. Feien uns salts! Creiem que eren humpbakc, unes que poden arribar a medir com 10 elefants alineats i que vam veure a Noruega fa uns mesos.
A la tarda hem volgut visitar uns boscos que no s'han cremat però eren 20 km per una carretera no asfaltada... i tornar ja fosc... així és que hem passat.
Llàstima del foc. Tot i així, ha estat un dia bonic, que clourem escrivint postals i fent alguna cosa a la llar de foc per sopar.
Demà ens llevarem molt d'hora perquè toca viatjar fins el Parc Nacional Kruger on passarem 3 nits i on farem 4 safaris. Quina emoció. No sabem si tindrem cobertura, veurem!
Kruger és molt lluny d'aquí, a 1500km, i no hi ha vol directe: haurem de fer de George (que és a una hora d'on som ara i on ens acomiadem del cotxe) a Johannesburg, i de Johannesburg a l'aeroport de la vora de Kruger.
Són les 21.00h, estem a 11° C però no fa fred!
Dia 14 de juliol
Ja som a Kruger, el parc nacional més gran de Sudàfrica on generalment es veuen els "big five": elefant, lleó, rinoceront, búfal i lleopard. Ara som a la província de Mpumalanga.
Només pel camí de l'aeroport (petitíssim) fins el campament hem vist un munt d'animals: porcs senglars (a la pista de l'aeroport), girafes, elefants, micos, impales, primats... Estem en una reserva privada on no hi ha cap tanca, ni al campament, que consta de cinc cabanes. Els animals circulen arreu lliurement. Els intrusos som nosaltres. Estem molt al nord, a dues hores en cotxe de Moçambic.
Som molt pocs, 10 hostes més l'equip del campament, l'"Àfrica on foot". Hi ha un ranger i un conductor que ens portaran arreu. De fet, ha estat arribar i moldre perquè hem deixat les maletes, ens hem enfilat al jeep i a veure bèsties! Iiiiiii, hem vist una lleona cruspint-se un impala. Encara tremolo de l'emoció.
No hi arriben els cables elèctrics, evidentment, així que tot funcions amb un generador. Ens han prohibit sortir de nit de la cabana perquè és molt perillós (igualment no en tinc cap ganes!). Demà ens llevarem a tres quarts de sis del matí i farem un safari de tres hores a peu. Hi ha una pau que no es pot explicar... I un cel estrellat com no l'havia vist mai. Quina experiència! Enrere queden les hores d'avió d'avui, les corredisses per l'aeroport de Johannesburg per no perdre la connexió perquè el primer vol ha sortit amb dues (2!) hores de retard, i enrere també que ens han "perdut" la maleta de les pintes i els raspalls, etc... que ja han localitzat i que arribarà demà.
El sopar (avui la típica BBQ sudsfricana) i el dinar es fan en una cabana gran mig oberta amb la resta d'hostes: Holanda, Sudàfrica, Alemanya i Catalonia :). No hi ha persones negres fent turisme, són els cambrers, porta-maletes, etc. A un dels avions hi havia una família però eren de Chicago. Del país només hem trobat uns catalans a Table Mountain, a Cape Town.
A veure si podem dormir... Diuen que a la nit se senten hienes i etc... Quins nervis! Sort que tenim una alarma per si entra un animal o qualsevol emergència: una sirena manual.
#africa #africanejant #mogambo
(Un grup d'americans venen amb "Adventure Disney" i tenen les activitats organitzades segons els dibuixos: dia 1 "the lion king", dia 2 "dumbo"... Així que ells hauran vist ja a l'aeroport 2 Pumba i possiblement pel camí una família de dumbos, com nosaltres. Amb matriarca inclosa). Vivir para beber...
Dia 15 de juliol
Segon safari. Un somni fet realitat. Hem sortit a les 6.30h, hem caminat uns 7km i una estona amb un jeep que ens hem trobat d'un altre campament. Hem sentit dos lleons i hem mirat de trobar-los. I bingo! Impressionant. Brutal. No es pot explicar. #africanejant #africa Ara fem temps fins l'hora de dinar. A la nit més!
Dia 16 de juliol
Ahir al matí (anit no teníem internet i no se'm va publicar): ens hem llevat a les 5.30h per comencar un safari a peu, de tres hores. Les instruccions dels "ranger" eren clares: silenci, seguir-los en filera a no més d'1m de distància els uns dels altres. Si vèiem alguna cosa o volíem res, havíem de picar-nos a la cama. Res de cridar i molt menys córrer. Ens donarien les instruccions amb la mà: escolteu, ajupiu-vos, atureu-vos (mentre escric això sento les hienes i lleons!).
Hem sortit que ja es feia lleugerament de dia i poc a poc ha anat pujant la intensitat de la llum que és càlida, groga, espessa. Hem vist uns lleons que perseguíem des que els hem sentit rugir, però es veu que si detecten la teva presència, fugen i és complicat retrobar-los de nou caminant. La sort ha volgut que passés un jeep d'un altre campament que anava buit i, com que els Ràngers es coneixen tots, ho han parlat i... a buscar lleons s'ha dit. Els hem trobat de seguida, i a la tarda i a la nit els hem tornat a tenir molt (MOLT) aprop. En una de les ocasions el conductor ha fet les mil i una per arribar-hi (he penjat un vídeo). No van tota l'estona pels camins marcats. Passen camp a travès cada vegada que ho decideixen així. Només ho poden fer els Ràngers, òbviament. No hi ha vehicles privats en aquesta reserva.
És una passada la d'animals que hi ha: els grans però també molts de més petits. Ara mateix, sopant, ha entrat un toixó al menjador i entrant a la cabana hem vist un gos salvatge a 10m de nosaltres. Una nit abans d'arribar nosaltres va entrar-hi una hiena. De nit els animals s'activen i és el moment en què els felins són més perillosos. Diuen que de vegades roben les peces de caça a altres depredadors. :O
Després de la caminada d'uns 7km, hem tornat cap a les 9h a esmorzar. Mengen moltíssim, ells mateixos se'n riuen. La caminada ha estat una experiència brutal. Estar alerta tres hores i moure't entre la vegetació de la sabana... Uf. Et sents tan petita...
Després d'esmorzar hem dinat un tomb pel campament i a les 14h a dinar (hamburguesa 'home made' boníssima). A les 15.30h, després d'una partida familiar d'scrable, tornàvem a estar enfilats a un jeep: lleons, girafes, elefants, l'ocell volador més pesant, una òliba, impales, diverses classes d'antílops... Just a l'hora en què el sol encès desapareixia per l'horitzó hem parat com vam fer ahir i hem begut un vi blanc mentre vèiem com l'esfera taronja s'amagava i era substituïda per una franja ampla, vermella i lilosa que dura força estona. En fer-se fosc, és l'hora de treure el focus: amb ell van pentinant els arbres per veure felins. Amb la brillantor dels ulls se'ls detecta ràpidament. Però "només" ens hem trobat un parell de lleons que començaven a preparar-se per caçar i que estaven més desperts que al migdia.
Ens han explicat que per ser ranger has d'haver trobat 43 vegades un dels "big five", haver caminat 100 hores i no sé què més. El noi ranger que avui estava de "guàrdia" sopant amb els hostes encara no pot liderar un safari perquè no arriba a aquestes xifres. Té 25 anys i no ha tocat mai la neu. Els Ràngers d'Africa on foot són sud-africans i s'encarreguen de guiar-nos i acompanyar-nos en sentit ampli. Són una passada. Hi ha 2 o 3 noies i 2 o 3 nois que s'estan a una caseta del campament. Ara, d'aquí una hora, repetim dia! A veure si podem veure els 5 grans...
Són les 22h i ara intentarem dormir. I és que se senten tots els sorolls, els reals i també els imaginaris.
#Àfrica #africanejant #sudafrica
---
Mai no es pot dir "el darrer" safari! :) Demà no tenim temps de fer el safari a peu perquè tornem a moure'ns però ens faran un de curtet en jeep!
A mig matí anirem cap a Hazyview, encara a la província de Mpumalanga. Per anar-hi ens acompanyarà un guia que ens portarà per la Ruta Panorama, on veurem el canó del Blayde river i la Finestra de Déu. Veurem!
Avui hem caminat uns 10km entre la vegetació de la sabana per poder veure un lleopard però tot i que li hem seguit la petja, se'ns ha escapolit. Hem tornat a esmorzar cansats i feliços. Cada vegada que sortim és una aventura diferent. Diferents sorolls, diferents explicacions dels ràngers...
A dos de quatre, després de la dutxa Mogambo ;), hem tornat a pujar al jeep. La tarda s'ha presentat més mogudeta: 7 lleons, búfals, elefsnts i multitud d'animals més "petits": nyus, primats, impalas, ocells, conills, antílops de tota mida... En una ocasió el ranger ens ha dit: què, no hi veieu res? I tots amb cara de mussol dient que no. Al davant teníem un lleó enooorme estirat entre les herbes, però no sé'l veia gens! Com per sortir a passejar sense algú que sàpiga el que fa!
Després de la posta de sol hem perseguit una manada de búfals (sí, camp a travès). Els ràngers creien que podríem presenciar una escena de caça però (per sort) no ha estat possible. Aquests nois tenen passió pel que fan. Fa il·lusió i emociona veure'ls en acció.
El safari nocturn en jeep és fantàstic: el cel estrellat, el vent a la cara... És una mica com nedar o submergir-se: van succeint-se les ràfegues d'aire càlid i fred constantment. El canvi de temperatura és molt accentuat. Sorprèn. En arribar, ens esperen amb unes tovalloles calentes per les mans i la cara i un petit còctel. Uf! M'hi quedaria un mes sencer!
Dia 17 de juliol
Avui un guia local ens ha vingut a buscar a l'hotel d'Hazyview (on sopant vam poder veure dos hipopòtams!) i ens ha portat a Netspruit, on hi ha l'aeroport internacional de Kruger. Petititíssim! De fet, hem vist amb un mini avió de 48 places... En el trajecte de l'hotel a l'aeroport hem passat per grans plantacions de plataners, nous de macadàmia i alvocats. La fruita aquí és molt bona. En general hem menjat fantàsticament bé...
Un cop a Zàmbia, un altre guia local ens ha recollit i ens ha portat a la frontera amb Zimbabwe. Les cascades Victòria, que veurem demà, s'aprecien millor des del cantó de Zimbabwe. L'hotel és enorme, molt estil Las Vegas (hortera?) i molt a prop de les cascades.
A la frontera s'han de pagar visats i fer tràmits. Hi havia una cua llarguíssima i eren les 14h. A les 15.30h teníem reservat un creuer pel riu Zambeze, el de les cascades. Nosaltres no hem dit res i ens hem posat a la cua amb la resta de gent. Zàmbia és molt pobre i no hi ha supermercats "comme il faut" així que ells habitants passen a Zimbabwe (en bici, a peu, en furgoneta...) a comprar productes de primera necessitat. Però de sobte el guia de Zàmbia ens ha presentat al de Zimbabwe. Han parlat entre ells, ens han demanat els passaports i miraculosament hem passat la frontera en dos minuts...
Avui ens hem fet un tip de donar propines i és que és l'esport nacional! Qualsevol que t'ajuda ja ho espera. És una pràctica habitual que ens van aconsellar. El pas de la frontera fa una mica de respecte, sort que anàvem amb gent del país.
Només traspassar el pont que separa els dos països (Zimbabwe és l'antiga Rhodesia del Sud i Zàmbia la del Nord), les cascades s'han deixat veure, però demà les veurem de més aprop. "Livingstone va ser el primer europeu que va veure les cascades Victòria però no el primer home", ens ha dit el guia de Zàmbia. També ens ha explicat que el nom de la ciutat (Livingstone) òbviament no és el nom originari i que aquest és molt més bonic que l'anglès.
No és l'època de l'any en què les cascades porten més aigua però pel que hem vist des del pont, la cosa promet.
Després de descansar 20 minuts, ens ha vingut a buscar un aaaaaltre transport, aquest compartit, i cap al Zambeze! Hem fet un creuer de dues hores amb 8 passatgers més, en un vaixell que és una rèplica d'un en què va viatjar Livingstone.
Hem tingut molta sort perquè hem vist hipopòtams, cocodrils i sobretot, una cadena d'elefants posant d'un costat del riu a l'altre! La posta de sol: sense paraules. #africanejant #africa #zimbabwe
Hem sobrevolat Botswana. Lo siento mucho...
Dia 19 de juliol
Ahir va estar el nostre darrer dia a l'Àfrica. Avui ens espera una marató d'avions i hores mortes en els aeroports. Sortirem al migdia i no arribarem a casa fins al dia següent a la mateixa hora :S És el peatge de viatjar!
Ahir al matí: hem passejat per les cascades Victòria amb un guia local i 5 persones de Nova Zelanda, una d'elles una jove altíssima coneguda pels afeccionats al netball, que jo no tenia ni idea de què era. En fi...
El primer contacte amb l'aigua i el soroll grandíssim que fa ha estat de quedar-me sense alè. Impressionant. Quina meravella la natura! No tinc paraules. I no només la cascada, sinó tot l'entorn selvàtic, en sentit ampli.
El Zambeze es deixa caure roques avall i provoca una pluja inversa que de vegades és tan espessa que sembla que hi hagi boira baixa. Però el vent la fa ballar cap aquí i cap allà deixant-nos veure la majestuositat de l'espectacle. Hem quedat tan enamorats que hem decidit veure-les també des de l'aire i hem fet un petit vol en helicòpter, des d'on encara hem pogut comprovar la magnitud del salt, del riu...
A la tarda hem sortit a passejar pel poble, entre porcs senglars/Pumba, mandrils... I amb venedors ambulants insistents. Han acabat oferint-nos objectes de fusta a canvi de pantalons o sabates velles. Quina pena... amb una terra tan rica i que hi hagi gent tan pobre... Aquí a Zimbabwe almenys si que hem vist persones negres allotjades i fent turisme. Anit van sopar al costat d'unes senyores que celebraven el 88è aniversari d'una d'elles! Van ballar música africana, tot i els quilos... Les dones grans són molt grasses...
En fi, tot el que és bo s'acaba... però mentre les neurones em mantinguin connectada, aquest viatge no l'oblidaré! I el millor de tot: temps i temps (24h al dia) amb la meva família.
Dia 20 de juliol
volare!
EN CONSTRUCCIÓ
Dia 6 de juliol
Dia de vols i d'hores d'avió. Molt còmodes i tot molt rebé però és una pallissa, volar 16 hores ni que sigui en dues tongades. Som ja a punt d'aclucar els ulls, és la mateixa hora que a casa però a les 19h ja és negre nit. Ens han explicat que hem de sopar de sis a vuit, màxim.
Hem sobrevolat els Emirats Àrabs i fins i tot hem pogut veure els súper gratacels de Dubai mentre aterràvem. A les 7h del matí ja estavem a 33°C! El millor ha estat que a les 13h i poc passàvem l'Equador. Som a l'hemisferi sud (i mooolt sud!)!
Aquí a Cape Town estem a 16°, fa una nit esplèndida. Des d'on som tenim una vista molt bonica de la ciutat i també de Table Mountain, la muntanya més emblemàtica de la zona.
Quan hem arribat ens esperava algú de parla anglesa, segons crèiem, i resulta que era un xic de Tarragona molt trempat que ens ha situat. L'allotjament és b r u t a l (fotos). Ah, i ja hem tastat el pinotage, un vi creat pels sud-africans que és una barreja de Pinot noir i no sé què. Molt bo.
Primera vegada de moltes, segurament, que ens demanen d'on som. Divertit! Tothom és molt amable.
Rrrrrrebentada. Demà més!
Dia 7 de juliol
Són les 21h però com és fosc des de les 19h i ja hem sopat, som al "saló" fent temps per anar a dormir. No és recomanable circular pels carrers en fer-se fosc. Som en una casa "colonial" que es coneix com l'estil holandès del 'cape' i m'agrada taaaaant.
Al matí hem anat cap al Cabo de Buena Esperanza (cape of good hope) per la península de cape point. I hi hem vist de tot: estruços, damans (una "rateta" endèmica de Sudàfrica que en realitat està més emparentada amb els elefants que amb les rates), pingüins, micos (molts) i l'Índic!!... És la part més al sud d'Àfrica. Després, ja ve l'Antàrtida! ;)
La gent segueix semblant-nos molt amable i somrient. Hi ha poc turisme, suposo que perquè no és temporada alta. De fet, al Trevoyan, on som, estem sols.
Hem vist que, en general, els negres i els blancs no es barregen massa. Hem passat per barris amb cases espectaculars (de blancs) i per zones de barraques (de negres). És una mica esquizofrènic. Suposo que amb el temps ho entendriem. Hem coincidit amb la sortida de la feina de molta gent que tornava a casa fent autostop. Però mooooolta. Els blancs feien footing i els negres tornaven a peu a ca seva. Només és el que hem vist avui, no sé si es pot generalitzar. El paisatge m'ha semblat salvatge. Diuen que l'Àfrica es caracteritza perquè és un dels llocs on la naturalesa no s'ha deixat conquerir per l'home. Doncs això.
Dia 8 de juliol
Aquest matí hem passejat pel Downtown de Ciutat del Cap. Un barri on hem estat tot el matí "minoria blanca" i on abans els negres no podien entrar-hi. Incomprensible. La intenció era veure una mica el centre i després anar a Robben Island. Portàvem informació pels nens i teníem ganes de veure 'in situ' la presó on va passar Nelson Mandela gairebé 20 anys. Però el temps, molt de vent i mala mar, ha fet que cancel•lessin la sortida amb vaixells del Victoria & Alfred Waterfront, el port victòria preciós de Ciutat del Cap. De manera que hem visitat una magnífica exposició al museu del port sobre l'illa i l'apartheid, d'alt component emocional. Uf...
Després hem seguit passejant pel port i hi hem dinat. Hi ha un centre comercial "d'alta seguretat"... Cosa que hem agraït, des de la nostra visió provinciana, després de l'ensurt que hem tingut al Downtown al matí, on dos nois ens han seguit molta estona amb no bones intencions. Ha arribat un moment on un tercer ha intervingut espantant-nos fent crits com si fos un gos i hem entrat a una licoreria per fer temps i defugir-los. No portàvem càmera a la vista però sí que hem fet fotos amb el mòbil. Això els deu haver atret. Ens van avisar que vigilessim peeeeerò hem badat. Ha estat un petit entrebanc de res. Seguim creient que són super simpàtics i agradables però no perdem de vista que és una ciutat amb molta delinqüència. El senyor de l'hotelet ho tanca tot cada nit. Les mansions i les cases estan protegides amb diversos filats electrificats, alarmes, vigilants, gossos... En moltes hi ha un rètol que diu "armed respons". En molts aspectes, bons i dolents, ens recorda a San Francisco.
Hem tingut temps de passar per l'antic Ajuntament on Mandela va llegir un discurs just després de sortir de Robben Island:
"He lluitat contra la dominació blanca i he lluitat contra la dominació negra. He buscat l'ideal d'una societat democràtica i lliure en la qual totes les persones visquin juntes en harmonia i amb igualtat d'oportunitats. És un ideal pel que espero viure i espero aconseguir. Però si és necessari, és un ideal pel qual estic disposat a morir "
També hem visitat, a primeríssima hora del matí, el barri malai, acolorit i agradable. Hem aparcat gràcies a un aparca-cotxes... Arreu hi ha "aparca-cotxes" que sol·liciten propina. També hi ha molts rodamons, pidolaires molt insistents i dograddictes. Hem estat a la plaça de l'ajuntament antic, on la policia ruixava els manifestants a finals dels vuitanta amb aigua i colorant porpra, la "purple rain", per tacar-los i identificar-los després, tot i les corredisses.
A la tarda volíem pujar amb el telefèric a Table Mountain però el (mal) temps ha fet que tampoc funcionés! Hem voltat amb el cotxe per diferents llocs elevats, fins la posta de sol a Camps Bay. Hem acabat sopant al port, amb uns cambrers tan simpàtics que fins i tot et donen la mà quan marxes o et piquen l'ullet quan et serveixen cafè. I jo feliç! ;)
Són les 22h i estem a 16°C. Hi ha lluna plena i l'aigua de la pica s'escola a l'inrevés de com ho fa a l'hemisferi nord.
Dia 9 de juliol
Aquest matí plovia i feia fresca, aquí a Ciutat del Cap. Com que Poline farà el seu TDR sobre Sudàfrica hem aprofitar per passar el matí a l'Iziko Museum de Sudàfrica. Sembla que iziko, el nom que precedeix gairebé tots els museus que hem vist per aquí, és un concepte que significa (+/-) compartir coneixement i saviesa (+/-!). Tota la part d'història africans ha estat interessantíssim, també la part dedicada a Macarella i Darwin, que hi va ser. La resta era com un museu natural típic de caire didàctic.
Després hem passejat pels "gardens", originàriament horts creats pels holandesos per abastir la flota que anava a les Índies. Amb una part destinada a l'allotjament dels esclaus. Actualment hi ha les cases del Parlament, la seu del govern sudafricà. De fet, Sudàfrica té tres capitals: Cape Town, Johannesburg (on només passarem en avió) i Pretòria, la capital política. Hi ha molta diversitat racial i 11 (onze!) llengües oficials. L'anglès és amb la que"tots" s'hi entenen.
Tornant als "gardens": hi hem vidt esquirols, ocells de moltes menes i RATES. ARG!!! Campaven com si res entre coloms i esquirols. En fi... Hem fet un cafè al Downtown (el cafè el fan MOLT bo) i hem vist a la web que a mig matí havien obert el telefèric per pujar a la Table Mountai, a 1060m d'altitud. I cap allà que hem anat de seguida! Hem pujat amb el "cable car", que dóna voltes sobre si mateix, i hem ascendit al "cel". Hi feis molt fred; estàvem a 3,5°C amb molt de vent. Avui hem passat fred! Hem tornat a veure els damans, aquelles "ratetes" emparentades amb els elefants que només es troben a Sudàfrica. Hi hem passejat una bona estona i hi hem dinat. Cap al tard hem baixat a la costa per veure el sol jugant amb les onades i els núvols i després hem sopat a un"steak-house": n'hi ha que s'han atrevit amb antílop i estruç. El cocodril els ha semblat excessiu, de moment ;)
Són les 22h, fa quatre hores que és fosc, fosc. Estem a 7° i és la darrera nit a Ciutat del Cap! Demà emprendrem ruta cap a la zona vinícola!
Dia 10 de juliol
Són les 19h i com ja és fosc fem temps a l'apartament per anar a sopar. Soparem en el mateix restaurant de l'hotel, una casa estil holandès de finals del XVII declarada monument d'interès nacional. Però el més antic és el rest i la recepció. La resta és de "nova" construcció.
El matí l' hem dedicat a arribar aquí a Stellenbosch i donar-hi un tomb. Hem dinat una cosa ràpida a un mexicà on hem pogut escoltar una vegada més, de moltes, l'africaans, ja sabeu, la barreja d'holandès amb les llengües originàries. Pel camí de Ciutat del Cap fins aquí hem vist milers de barraques a banda i banda de la carretera, on malviuen milers de persones. De tant en tant blancs fent footing i entremig, africans a peu que van i venen per la carretera. Vesteixen amb roba baldera, alguns amb parracs, tot i que els que tenen la "sort" de treballar en llocs més o menys dignes poden anar millor i ben vestits. Hi ha seguretat privada que no saps si són segurates o què... Hi ha molta gent mellada i prima, molts d'ells homeless. Però Stellenbosch és una petita ciutat de 150.000 habitants, molt xic i molt holandesa, universitària (incís: les dones blanques vesteixen molt carrinclones. Serà perquè són calvinistes??). Igualment, arreu hi ha rètols sobre els robatoris i la droga al carrer, tot i que és molt tranquil·la. No sé ben bé com explicar-ho sense semblar "paternalista". Complicat! Ah, hem estat a la biblioteca, la primera de donar llibres en préstec a Sudàfrica. També hem visitat un conjunt de cases dels segles XVII al XIX.
Aquesta tarda hem agafat el cotxe i hem voltat per les vinyes, desenes i desenes, que caracteritzen la zona. Els hugonots, 200 provinents de la Provença, van ser els qui van portar el raïm i el vi aquí, fa tres segles i mig. Van fundar Franschhoek, on hem passat amb cotxe per la seva llarguíssima avinguda principal envoltada de cases colonials es-pec-ta-cu-lars. La zona és plena de bodegues enormes. Aquest vespre mirarem de tastar l'espumós, a veure què.
Demà emprendrem camí cap a Gansbaai, un altre cop cap a la costa però encara més al sud.
Estem a 10°C però l'ambient és molt suau.
Dia 11 de juliol
Aquest matí hem sortit ben d'hora d'Stellenbosch, la zona vinícola de Sudàfrica. Hem passat per paisatges magnífics amb suburbis de barraques a prop dels nuclis urbans. Tornava a ser ple de caminants i autostopistes amb bitllets de 100 rands a la mà (6€) per qui els porta. Dones amb nens però sobretot homes joves. Ens hem aturat a Hermanus, un lloc turístic i ple de gent blanca passejant o prenent alguna cosa en terrasses a peu de mar. Hermanus i Gandsbaai són famosos per les balenes i la immersió amb taurons. Nosaltres de veure taurons des d'una gàbia hem passat però el que ens feia il·lusió era tornar a veure balenes. Havia llegit que es veuen des de la costa i, tot i l'incredulitat dels meus, així ha estat. Tooooota la tarda veient-les als nostres peus en aquest santuari de balenes, com ens han explicat. Hem fet fotos amb la càmera, a veure què veurem en arribar a casa.
Pensar que estem en els "confins" i que més enllà ja només hi ha l'Antàrtida, és molt emocionant. I molt més quan estàs en un lloc tan preciós i poc habitat com ha resultat Gansbaai, amb molt poc moviment turístic. Tan poc, ara en temporada baixa, que per sopar cada nit obre un restaurant diferent, però només un. Avui tocava un on si volies vi, l'havies de portar! Era una casa petita, ens ha atès una senyora blanca molt seriosa amb una creu penjant al pit que era enorme (la creu). El menjar era tot elaboració pròpia, fins i tot es torren ells el cafè. La sala amb jazz, una llar de foc encesa, espelmes, dues taules ocupades, al costat de l'oceà i un menjar exquisit. Això és un somni! A més, la relació qualitat preu és boníssima. Per a què us feu una idea, la cervesa del minibar (és el que em ve al cap ara) 2€. Un molt bon dinar (molt!) por sortir per 14, 15€ per persona. Però això per nosaltres, és clar. No vull pensar en la misèria que ens envolta... Quins sentiments contradictoris...
La gent de la casa són simpatiquíssims (molt!) i tenen una gràcia, una classe i un swing que ja els voldríem nosaltres. Els blancs que ens han atès són en general tibats i seriosos. Però naturalment deu hi haver de tot, com a tot arreu.
Tornant del restaurant, com que en aquest poble no hi ha enllumenat, hem vist la via làctia perfectament i les constel·lacions de la creu del sud i el triangle austral, que òbviament no és veuen a l'hemisferi nord.
Fa fresqueta però no massa. Demà emprendrem camí cap a l'est i si tot va bé farem la "ruta jardí". Emoció!
Dia 12 de juliol
Són dos d'onze de la nit i estem a 12°C però hem tingut un dia molt "càlid" i agradable. Hem sortit del paradís de Gansbaai i hem fet 500 quilòmetres fins on som ara, Knysa. En una zona propera a Gansbaai ens hem tornat a trobar una manada de micos, 'baboons'. Hem passat per la ruta jardí que, bàsicament, són llacunes molt a prop de l'oceà Índic. I és que avui hem vist per primera vegada aquest oceà en aquesta zona on arriben les corrents calentes de Madagascar. Arreu veiem platges llaaaaargues i blanques. La de Knysna que veurem demà té 8 quilòmetres! Knysna és una espècie de llac salat però encara no ho hem pogut veure tot. Demà ho explorarem a fons. El que sí que hem vist és que fa un mes hi va haver un incendi desastrós que va cremar moltíssimes cases i hectàrees de boscos. On estem allotjats no va arribar i és verd i bonic però hem passat per terrenys desolats. Abans de seguir, un incís per parlar de les carreteres. El que allà serien autopistes, amb el límit de 120 km/h aquí són carreteres de dos carrils per banda. El voral és un carril addicional on es posen els cotxes que van més lents. És com a Grècia als noranta (no sé si continuen fent-ho). Sempre és el mateix mecanisme: el lent s'enretira al voral, el més ràpid passa, li dóna les gràcies posant els intermitents i el lent li diu de res amb una ràfega. I així...
Deia que de camí hem vist llacs d'aigua dolça molt a prop de l'oceà i després boscos cremats fins aquí on per sort tot és verdor. La ruta jardí és una reserva de la biosfera declarada per la Unesco. Ens ha rebut una senyora blanca molt i molt amable que ens ha explicat un munt de coses però sobretot ens ha fet un resum dels tres dies terribles que van passar amb l'incendi de fa un mes, on van quedar atrapats... només van poder fugir per mar. Això els farà molt mal perquè són una zona turística que ha quedat molt malmesa.
Aquí on som hi ha un edifici central amb pub self-service, botiga, sala... I de tot tenim les claus. La senyora marxa i els hostes (nosaltres i una dona sud-africana) som els amos. Són confiats!? En canvi, seguim veient rètols surrealistes sobre la no seguretat dels pàrquings públics, dels locals, etc. Sospitem que els blancs viuen amb por.
Durant tot el trajecte hem recorregut quilòmetres i quilòmetres de "fynbos", una mena d'estepa que, de fet, se sembla molt a la vegetació de la serra de l'Albera però una mica més alta i amb arbustos diferents, clar.
Una vegada instal·lats, hem aprofitat l'amabilitat de la senyora per fer-li una entrevista. Bé, ho ha fet Poline que farà el seu treball de recerca sobre Sudàfrica. Ha estat un momentàs. Ens ha dit tantes coses i hem intuït tantes d'altres... Racisme invers (??), la petja de l'apartheid, el conflicte religiós, lingüístic... El menyspreu de l'africaans, les restriccions de llum... I és que com que aparentment és un país molt ""europeu"", costa fer-se la idea que estem en un país en vies de desenvolupament. Per posar-vos uns exemples: el assecador de milnosequants vats no xuta perquè no hi ha prou "xixa". Les restriccions energètiques són habituals. No hi ha enllumenat als carrers dels pobles (a Cape Town sí que n'hi havia) i les calefaccions estan tan baixes que als restaurants no és extrany veure la gent amb l'abric. Les clavegueres sembla que no acaben de rutllar, possiblement perquè no hi ha un sistema de clavegueram com el nostre? Esta molt bé viure tot això, molt bé, per comparar-nos-hi..
Demà voltarem per aquesta costa preciosa de l'oceà Índic que banya Knysa. Per avui ja en tenim prou!
Dia 13 de juliol
Avui hem passejat per la zona i hem pogut apreciar la seva bellesa, tot i que no en tot el seu esplendor perquè està molt cremada de l'incendi del passat juny. L'aigua del mar té un color que va del maragda al blau més intens. És salvatge i càlida (l'hem tocada). L'aire fa olor de mar i fusta cremada, és una mica desolador.
Hem dinat al port on hi havia molt ambient, la majoria de gent blanca. Avui hem tastat les ostres ja que estem en ple Festival de l'Ostra. Eren delicioses i molt grosses. Després hem vist un altre centre comercial on la majoria era gent negra i més suburbis amb barraques, amb porcs caminant pel carrer, gallines, garrins, alguna vaca. Molta brutícia i gent alegre i trista al mateix temps.
Hem visitat alguns miradors es-pec-ta-cu-lars, sobretot perquè hem tornat a veure balenes! Un aparca-cotxes ens ha avisat i hem agafat prismàtics i zoom. Feien uns salts! Creiem que eren humpbakc, unes que poden arribar a medir com 10 elefants alineats i que vam veure a Noruega fa uns mesos.
A la tarda hem volgut visitar uns boscos que no s'han cremat però eren 20 km per una carretera no asfaltada... i tornar ja fosc... així és que hem passat.
Llàstima del foc. Tot i així, ha estat un dia bonic, que clourem escrivint postals i fent alguna cosa a la llar de foc per sopar.
Demà ens llevarem molt d'hora perquè toca viatjar fins el Parc Nacional Kruger on passarem 3 nits i on farem 4 safaris. Quina emoció. No sabem si tindrem cobertura, veurem!
Kruger és molt lluny d'aquí, a 1500km, i no hi ha vol directe: haurem de fer de George (que és a una hora d'on som ara i on ens acomiadem del cotxe) a Johannesburg, i de Johannesburg a l'aeroport de la vora de Kruger.
Són les 21.00h, estem a 11° C però no fa fred!
Dia 14 de juliol
Ja som a Kruger, el parc nacional més gran de Sudàfrica on generalment es veuen els "big five": elefant, lleó, rinoceront, búfal i lleopard. Ara som a la província de Mpumalanga.
Només pel camí de l'aeroport (petitíssim) fins el campament hem vist un munt d'animals: porcs senglars (a la pista de l'aeroport), girafes, elefants, micos, impales, primats... Estem en una reserva privada on no hi ha cap tanca, ni al campament, que consta de cinc cabanes. Els animals circulen arreu lliurement. Els intrusos som nosaltres. Estem molt al nord, a dues hores en cotxe de Moçambic.
Som molt pocs, 10 hostes més l'equip del campament, l'"Àfrica on foot". Hi ha un ranger i un conductor que ens portaran arreu. De fet, ha estat arribar i moldre perquè hem deixat les maletes, ens hem enfilat al jeep i a veure bèsties! Iiiiiii, hem vist una lleona cruspint-se un impala. Encara tremolo de l'emoció.
No hi arriben els cables elèctrics, evidentment, així que tot funcions amb un generador. Ens han prohibit sortir de nit de la cabana perquè és molt perillós (igualment no en tinc cap ganes!). Demà ens llevarem a tres quarts de sis del matí i farem un safari de tres hores a peu. Hi ha una pau que no es pot explicar... I un cel estrellat com no l'havia vist mai. Quina experiència! Enrere queden les hores d'avió d'avui, les corredisses per l'aeroport de Johannesburg per no perdre la connexió perquè el primer vol ha sortit amb dues (2!) hores de retard, i enrere també que ens han "perdut" la maleta de les pintes i els raspalls, etc... que ja han localitzat i que arribarà demà.
El sopar (avui la típica BBQ sudsfricana) i el dinar es fan en una cabana gran mig oberta amb la resta d'hostes: Holanda, Sudàfrica, Alemanya i Catalonia :). No hi ha persones negres fent turisme, són els cambrers, porta-maletes, etc. A un dels avions hi havia una família però eren de Chicago. Del país només hem trobat uns catalans a Table Mountain, a Cape Town.
A veure si podem dormir... Diuen que a la nit se senten hienes i etc... Quins nervis! Sort que tenim una alarma per si entra un animal o qualsevol emergència: una sirena manual.
#africa #africanejant #mogambo
(Un grup d'americans venen amb "Adventure Disney" i tenen les activitats organitzades segons els dibuixos: dia 1 "the lion king", dia 2 "dumbo"... Així que ells hauran vist ja a l'aeroport 2 Pumba i possiblement pel camí una família de dumbos, com nosaltres. Amb matriarca inclosa). Vivir para beber...
Dia 15 de juliol
Segon safari. Un somni fet realitat. Hem sortit a les 6.30h, hem caminat uns 7km i una estona amb un jeep que ens hem trobat d'un altre campament. Hem sentit dos lleons i hem mirat de trobar-los. I bingo! Impressionant. Brutal. No es pot explicar. #africanejant #africa Ara fem temps fins l'hora de dinar. A la nit més!
Dia 16 de juliol
Ahir al matí (anit no teníem internet i no se'm va publicar): ens hem llevat a les 5.30h per comencar un safari a peu, de tres hores. Les instruccions dels "ranger" eren clares: silenci, seguir-los en filera a no més d'1m de distància els uns dels altres. Si vèiem alguna cosa o volíem res, havíem de picar-nos a la cama. Res de cridar i molt menys córrer. Ens donarien les instruccions amb la mà: escolteu, ajupiu-vos, atureu-vos (mentre escric això sento les hienes i lleons!).
Hem sortit que ja es feia lleugerament de dia i poc a poc ha anat pujant la intensitat de la llum que és càlida, groga, espessa. Hem vist uns lleons que perseguíem des que els hem sentit rugir, però es veu que si detecten la teva presència, fugen i és complicat retrobar-los de nou caminant. La sort ha volgut que passés un jeep d'un altre campament que anava buit i, com que els Ràngers es coneixen tots, ho han parlat i... a buscar lleons s'ha dit. Els hem trobat de seguida, i a la tarda i a la nit els hem tornat a tenir molt (MOLT) aprop. En una de les ocasions el conductor ha fet les mil i una per arribar-hi (he penjat un vídeo). No van tota l'estona pels camins marcats. Passen camp a travès cada vegada que ho decideixen així. Només ho poden fer els Ràngers, òbviament. No hi ha vehicles privats en aquesta reserva.
És una passada la d'animals que hi ha: els grans però també molts de més petits. Ara mateix, sopant, ha entrat un toixó al menjador i entrant a la cabana hem vist un gos salvatge a 10m de nosaltres. Una nit abans d'arribar nosaltres va entrar-hi una hiena. De nit els animals s'activen i és el moment en què els felins són més perillosos. Diuen que de vegades roben les peces de caça a altres depredadors. :O
Després de la caminada d'uns 7km, hem tornat cap a les 9h a esmorzar. Mengen moltíssim, ells mateixos se'n riuen. La caminada ha estat una experiència brutal. Estar alerta tres hores i moure't entre la vegetació de la sabana... Uf. Et sents tan petita...
Després d'esmorzar hem dinat un tomb pel campament i a les 14h a dinar (hamburguesa 'home made' boníssima). A les 15.30h, després d'una partida familiar d'scrable, tornàvem a estar enfilats a un jeep: lleons, girafes, elefants, l'ocell volador més pesant, una òliba, impales, diverses classes d'antílops... Just a l'hora en què el sol encès desapareixia per l'horitzó hem parat com vam fer ahir i hem begut un vi blanc mentre vèiem com l'esfera taronja s'amagava i era substituïda per una franja ampla, vermella i lilosa que dura força estona. En fer-se fosc, és l'hora de treure el focus: amb ell van pentinant els arbres per veure felins. Amb la brillantor dels ulls se'ls detecta ràpidament. Però "només" ens hem trobat un parell de lleons que començaven a preparar-se per caçar i que estaven més desperts que al migdia.
Ens han explicat que per ser ranger has d'haver trobat 43 vegades un dels "big five", haver caminat 100 hores i no sé què més. El noi ranger que avui estava de "guàrdia" sopant amb els hostes encara no pot liderar un safari perquè no arriba a aquestes xifres. Té 25 anys i no ha tocat mai la neu. Els Ràngers d'Africa on foot són sud-africans i s'encarreguen de guiar-nos i acompanyar-nos en sentit ampli. Són una passada. Hi ha 2 o 3 noies i 2 o 3 nois que s'estan a una caseta del campament. Ara, d'aquí una hora, repetim dia! A veure si podem veure els 5 grans...
Són les 22h i ara intentarem dormir. I és que se senten tots els sorolls, els reals i també els imaginaris.
#Àfrica #africanejant #sudafrica
---
Mai no es pot dir "el darrer" safari! :) Demà no tenim temps de fer el safari a peu perquè tornem a moure'ns però ens faran un de curtet en jeep!
A mig matí anirem cap a Hazyview, encara a la província de Mpumalanga. Per anar-hi ens acompanyarà un guia que ens portarà per la Ruta Panorama, on veurem el canó del Blayde river i la Finestra de Déu. Veurem!
Avui hem caminat uns 10km entre la vegetació de la sabana per poder veure un lleopard però tot i que li hem seguit la petja, se'ns ha escapolit. Hem tornat a esmorzar cansats i feliços. Cada vegada que sortim és una aventura diferent. Diferents sorolls, diferents explicacions dels ràngers...
A dos de quatre, després de la dutxa Mogambo ;), hem tornat a pujar al jeep. La tarda s'ha presentat més mogudeta: 7 lleons, búfals, elefsnts i multitud d'animals més "petits": nyus, primats, impalas, ocells, conills, antílops de tota mida... En una ocasió el ranger ens ha dit: què, no hi veieu res? I tots amb cara de mussol dient que no. Al davant teníem un lleó enooorme estirat entre les herbes, però no sé'l veia gens! Com per sortir a passejar sense algú que sàpiga el que fa!
Després de la posta de sol hem perseguit una manada de búfals (sí, camp a travès). Els ràngers creien que podríem presenciar una escena de caça però (per sort) no ha estat possible. Aquests nois tenen passió pel que fan. Fa il·lusió i emociona veure'ls en acció.
El safari nocturn en jeep és fantàstic: el cel estrellat, el vent a la cara... És una mica com nedar o submergir-se: van succeint-se les ràfegues d'aire càlid i fred constantment. El canvi de temperatura és molt accentuat. Sorprèn. En arribar, ens esperen amb unes tovalloles calentes per les mans i la cara i un petit còctel. Uf! M'hi quedaria un mes sencer!
Dia 17 de juliol
Aquest matí hem fet un safari ràpid de dues hores i mitja. Hem estat molt de sort perquè hem vist búfals, un dels "big five". Ens hauran faltat el lleopard i el rinoceront negre (el que hem vist és el blanc. Per cert, estan en perill d'extinció per culpa de la banya que paguen a 60.000$ la peça!). Els 5 grans ho són per la seva perillositat i segons hem pogut veure al búfal li tenen molt de respecte. Ens falten 2 de 5. Ja tenim excusa per tornar-hi ;)
Aquests safaris d'Àfrica on foot no són molt habituals. Estem molt contents perquè va ser una sort decidir-nos per aquesta opció més "salvatge" i de contacte amb la natura. Aquesta nit un hipopòtam ha travessat el campament i un elefant esmorzava tranquil•lament al costat d'una de les cabanes! Llàstima que s'ha acabat. Trobarem a faltar aquesta gent tan entregada a la seva feina i les històries africanes que ens deixaven cada nit al llit. Però jo sobretot el contacte amb la sabana.
A quarts de deu un guia ens venia a buscar al campament i sortíem a recórrer els més de 200km de la Ruta Panorama. Hem après amb aquest home tantes i tantes coses!! Ens ha parlat del seu país, de la seva feina, de la gent, dels animals-també és ranger- i d'infinitat d'històries d'encontres entre humans i animals en què generalment l'home té les de perdre. Ja veureu les fotos de la ruta. Impressionants, sobretot "la finestra de déu" amb selva inclosa, a 1700m d'alçada. Ens hem aturat a mig camí i ens hem cruspit un pícnic a una zona preciosa. Ja sento enyorança i encara hi som.
Ara estem a una espècie de "resort" al costat d'un riu on hi ha hipopòtams i cocodrils. Però els cocodrils no els hem vist! Només l'hem tastat :o
Demà ens portaran a l'aeroport de Kruger i emprendrem l'etapa final del viatge: Zimbabwe via Zàmbia i les cascades Victòria. Emoció!
(En els posts anteriors a aquest hi ha petits vídeos molt xulos del safari matinal. Amb els rinoceronts he passat mooolta por. La mare no tenia una actitud molt amistosa...). Demà més, sempre que el wifi ho permeti!
Dia 18 de juliol
Un cop a Zàmbia, un altre guia local ens ha recollit i ens ha portat a la frontera amb Zimbabwe. Les cascades Victòria, que veurem demà, s'aprecien millor des del cantó de Zimbabwe. L'hotel és enorme, molt estil Las Vegas (hortera?) i molt a prop de les cascades.
A la frontera s'han de pagar visats i fer tràmits. Hi havia una cua llarguíssima i eren les 14h. A les 15.30h teníem reservat un creuer pel riu Zambeze, el de les cascades. Nosaltres no hem dit res i ens hem posat a la cua amb la resta de gent. Zàmbia és molt pobre i no hi ha supermercats "comme il faut" així que ells habitants passen a Zimbabwe (en bici, a peu, en furgoneta...) a comprar productes de primera necessitat. Però de sobte el guia de Zàmbia ens ha presentat al de Zimbabwe. Han parlat entre ells, ens han demanat els passaports i miraculosament hem passat la frontera en dos minuts...
Avui ens hem fet un tip de donar propines i és que és l'esport nacional! Qualsevol que t'ajuda ja ho espera. És una pràctica habitual que ens van aconsellar. El pas de la frontera fa una mica de respecte, sort que anàvem amb gent del país.
Només traspassar el pont que separa els dos països (Zimbabwe és l'antiga Rhodesia del Sud i Zàmbia la del Nord), les cascades s'han deixat veure, però demà les veurem de més aprop. "Livingstone va ser el primer europeu que va veure les cascades Victòria però no el primer home", ens ha dit el guia de Zàmbia. També ens ha explicat que el nom de la ciutat (Livingstone) òbviament no és el nom originari i que aquest és molt més bonic que l'anglès.
No és l'època de l'any en què les cascades porten més aigua però pel que hem vist des del pont, la cosa promet.
Després de descansar 20 minuts, ens ha vingut a buscar un aaaaaltre transport, aquest compartit, i cap al Zambeze! Hem fet un creuer de dues hores amb 8 passatgers més, en un vaixell que és una rèplica d'un en què va viatjar Livingstone.
Hem tingut molta sort perquè hem vist hipopòtams, cocodrils i sobretot, una cadena d'elefants posant d'un costat del riu a l'altre! La posta de sol: sense paraules. #africanejant #africa #zimbabwe
Hem sobrevolat Botswana. Lo siento mucho...
Dia 19 de juliol
Ahir va estar el nostre darrer dia a l'Àfrica. Avui ens espera una marató d'avions i hores mortes en els aeroports. Sortirem al migdia i no arribarem a casa fins al dia següent a la mateixa hora :S És el peatge de viatjar!
Ahir al matí: hem passejat per les cascades Victòria amb un guia local i 5 persones de Nova Zelanda, una d'elles una jove altíssima coneguda pels afeccionats al netball, que jo no tenia ni idea de què era. En fi...
El primer contacte amb l'aigua i el soroll grandíssim que fa ha estat de quedar-me sense alè. Impressionant. Quina meravella la natura! No tinc paraules. I no només la cascada, sinó tot l'entorn selvàtic, en sentit ampli.
El Zambeze es deixa caure roques avall i provoca una pluja inversa que de vegades és tan espessa que sembla que hi hagi boira baixa. Però el vent la fa ballar cap aquí i cap allà deixant-nos veure la majestuositat de l'espectacle. Hem quedat tan enamorats que hem decidit veure-les també des de l'aire i hem fet un petit vol en helicòpter, des d'on encara hem pogut comprovar la magnitud del salt, del riu...
A la tarda hem sortit a passejar pel poble, entre porcs senglars/Pumba, mandrils... I amb venedors ambulants insistents. Han acabat oferint-nos objectes de fusta a canvi de pantalons o sabates velles. Quina pena... amb una terra tan rica i que hi hagi gent tan pobre... Aquí a Zimbabwe almenys si que hem vist persones negres allotjades i fent turisme. Anit van sopar al costat d'unes senyores que celebraven el 88è aniversari d'una d'elles! Van ballar música africana, tot i els quilos... Les dones grans són molt grasses...
En fi, tot el que és bo s'acaba... però mentre les neurones em mantinguin connectada, aquest viatge no l'oblidaré! I el millor de tot: temps i temps (24h al dia) amb la meva família.
Dia 20 de juliol
volare!
Les meves impressions sobre l'Àfrica
Sud-àfrica ha estat el meu primer
contacte amb el continent africà de debò. També ha estat el descobriment d’uns
paisatges d’una bellesa fora de mida, d’aquelles que fan un mal físic quan les
descobreixes. Aquelles que et posen un nus a l’estómac, comparable al que vaig
sentir quan vaig veure el Canó del Colorado o l’aurora boreal al cercle polar
àrtic. Però també és una bufetada amb la realitat i una presa de consciència de
la nostra qualitat de vida. Les desigualtats entre blancs i negres van fer-me
sentir vergonya del color de la meva pell per les atrocitats passades però
també per l’estatus quo absolutament
denigrant per la majoria de gent negra que la gent de pell blanca tolera des de
fa una pila d’anys. Tanmateix, i malgrat aquest sentiment de culpabilitat
segurament hipòcrita per part meva, l’experiència africana ha estat magnífica.
Hi tornaria a ulls clucs però sobretot a la zona més salvatge, de contacte
total amb la naturalesa, enmig de la sabana.
La costa és igualment impressionant,
sobretot quan ets conscient que més avall ja només hi ha aigua i més aigua per
arribar a l’Antàrtida. A més es dona la circumstància que enguany haurem estat
el més a nord que hem estat mai i el més al sud, a l’icònic Cap de Bona Esperança
(Cape of Good Hope). Aquelles casualitats.
La gent és simpàtica, tot i que
amb la gent negra el contacte és mínim i sempre o gairebé sempre a través de
personal de serveis: cambrers, etc. Només un dels allotjaments era portat per
una parella negra, ella guapíssima i embarassadíssima i ell simpatiquíssim i
carregat de joies. Les dones joves són molt guapes, tenen una classe i una elegància
innates. Quan es fan grans, però, generalment són molt i molt grasses, tot i
que igualment guapes.
Acostumats com estem als aires
condicionats i les calefaccions a tot drap, em va sobtar molt que als
restaurants haguéssim de sopar amb l’abric o que al llit haguéssim d’afegir
mantes perquè l’habitació era freda, tot i tenir la calefacció en marxa. Aquesta
visió meva provinciana o si voleu de classe privilegiada, va fer que em costés
de fer-me càrrec que malgrat ser un país “ric” el colonialisme i l’apartheid juntament
amb d’altres factors que ara i aquí no vénen al cas, tenen bona part de culpa d’aquest
“endarreriment” que, vist a ulls d’un europeu, pateix Sud-àfrica. I és que l’energia
és un bé molt escàs. La manca d’infraestructures és patent. Potser algun dia
els somnis de Nelson Mandela arribaran a veure’s plasmats en la realitat. A mi
em va semblar que els fills dels meus fills –pel capbaix—seran els qui presenciaran
una nova revolució. Em va semblar que Sud-àfrica és una olla a pressió, en
plena ebullició constant i que algun dia, tant de bo, s’acabarà la supremacia
blanca i les desigualtats (i els guetos terribles de barraques que envolten les
zones urbanes) desapareixeran. Però per això també s’hauria d’acabar la
corrupció. I qui som nosaltres per parlar d’erradicació de la corrupció? No vull
posar-me més dins d’aquest jardí perquè sé que el meu punt de vista pot semblar
molt naïf. Només vull deixar constància de la impressió que el foraster –si voleu,
el foraster informat però poc conscient—s’endú sobre la desigualtat palpable de
la societat sud-africana.
Pel que fa la gastronomia haig de
dir que són totalment carnívors, com ells mateixos afirmen, i que vam tornar
amb “mono” d’amanides i verdura. Mengen peix: ostres, calamars, una espècie de
bacallà-lluç, etc. I mengen molta carn. La barbacoa sud-africana és molt
apreciada. Vam tenir la sort de menjar-ne durant el safari. Amb un corder deliciós
i també amb salsitxes i botifarres molt mediterrànies. Vaig tenir l’oportunitat
de tastar el cocodril, l’antílop, l’estruç... El menjar és força (i de vegades molt) picant
però això per mi no és cap problema. Al contrari!
Per tancar aquesta darrera
crònica africana que vol ser un resum de les meves impressions més íntimes sobre viatge, em quedo una estona amb Zàmbia i Zimbabwe, on vam ser-hi tres dies i on
vam constatar un cop més que aquests països “en vies de desenvolupament”, per
utilitzar un eufemisme com un altre, tenen un encant diferent, genuí, sortosament sense el
servilisme que provoca la “supremacia blanca” a Sud-àfrica. Per tancar, doncs,
em quedo gronxant-me en el riu Zambezi, a pocs quilòmetres de les cascades
Victòria. Estic mirant l’horitzó d’aigües encara tranquil·les i em deixo endur
pel soroll lleu dels esquitxos contra el casc de l’embarcació mentre observo com els
mateixos elefants que fa milers d’anys travessaven el riu ho tornen a fer,
tornen a ordenar-se en una perfecta filera índia, s’agafen els uns als altres i
passen a l’altra riba. I el sol, una taronja immensa que il·lumina de tons
rosats i vermells el també cel immens, torna a submergir-se en el riu, i s’hi
emmiralla uns segons abans de desaparèixer per tornar-hi l’endemà.
divendres, 1 de setembre del 2017
La calle ya no es tuya
Me despertaba esta mañana preocupada, pensando en mis amigos no catalanes, y en mis amigos no
independentistas. Sí, sí, los tengo, y con algunos comparto hasta vacaciones. Esa es la actitud, ese es el ambiente en Catalunya y ese lo ha sido siempre.
Me despertaba y he sentido la necesidad imperiosa de escribir ésto:
Los que creemos en el derecho de autodeterminación de los pueblos, los que creemos en los derechos fundamentales como la libertad de expresión, los que confiábamos en que vivíamos realmente en un estado democrático que había superado su etapa más oscura, todos éstos hemos tenido un error de cálculo. Se nos ha ocurrido salir del redil, como antes salieron las sufragistas, los trabajadores decimonónicos reclamando mejores condiciones de trabajo, las mujeres reclamando sus derechos civiles más elementales, etc.
Se nos ha ocurrido dejar de callar ante tanta supérbia del gobierno del PP. Se nos ha ocurrido apoderarnos de las calles, siempre pacíficamente. Siempre con una sonrisa, respetando las ideologías que no compartimos. Así lo venimos haciendo des de hace años el 11 de septiembre, pidiendo a nuestros dirigentes que, a través del diálogo y el pacto, se reafirme nuestra identidad nacional y se nos deje ejercer nuestro derecho al voto y decidamos con las urnas si nos convertimos o no en un país, de manera legítima.
Los que creemos en el derecho de autodeterminación de los pueblos, los que creemos en los derechos fundamentales como la libertad de expresión, los que confiábamos en que vivíamos realmente en un estado democrático que había superado su etapa más oscura, todos éstos hemos tenido un error de cálculo. Se nos ha ocurrido salir del redil, como antes salieron las sufragistas, los trabajadores decimonónicos reclamando mejores condiciones de trabajo, las mujeres reclamando sus derechos civiles más elementales, etc.
Se nos ha ocurrido dejar de callar ante tanta supérbia del gobierno del PP. Se nos ha ocurrido apoderarnos de las calles, siempre pacíficamente. Siempre con una sonrisa, respetando las ideologías que no compartimos. Así lo venimos haciendo des de hace años el 11 de septiembre, pidiendo a nuestros dirigentes que, a través del diálogo y el pacto, se reafirme nuestra identidad nacional y se nos deje ejercer nuestro derecho al voto y decidamos con las urnas si nos convertimos o no en un país, de manera legítima.
El error de cálulo ha sido también pretender dialogar con un gobierno
totalitario. El error ha sido querer votar en un estado que suponíamos
democrático y que ha puesto toda su maquinaria represiva en marcha en un abrir
y cerrar de ojos. Pero nosotros, tozudos, seguiremos manifestándonos pacíficamente
mientras se registran las sedes de la Generalitat, mientras vemos como detienen y se llevan esposados a cargos del gobierno, mientras observamos atónitos como llegan miles i miles de policías en esperpénticos barcos, mientras leemos mentiras y manipulaciones
en alguna prensa española. Nosotros, tozudos, seguiremos queriendo ser libres
de decidir aunque nos dejen a cero las cuentas de instituciones culturales como
las bibliotecas o la Institució de les Lletres Catalanes.
Hay que explicar a todo el mundo que sólo queremos votar,
los del sí y los del no. Y que es legítimo quererlo, que históricamente ya se
ha hecho, y que este referéndum ha tenido que surgir así como ha surgido. Cómo si no podríamos desencallar
la negativa perpétua del gobierno español que ha ignorado nuestra petición año
tras año?
Hay que explicar a todo el mundo que en Catalunya no hay violencia, ni tumultos, ni nada que se le parezca, sólo a nivel anecdótico. Sedición? Dónde?
Hay que explicar a todo el mundo que en Catalunya no hay violencia, ni tumultos, ni nada que se le parezca, sólo a nivel anecdótico. Sedición? Dónde?
Respeto y quiero a todos mis amigos, los pro y los no
independentistas, naturalmente! Incluso a los que veo que comparten estos días en las redes lo que yo considero falsedades. Faltaría más! Y sé que eso me legitima a que hoy me manifieste una vez más reclamando libertad, y que os pida que
observéis el proceso atentamente, que no dejéis que la maquinaria autoritaria del
Estado nos aplaste. Porque vamos a salir el uno de octubre y vamos a votar.
Votaremos!
diumenge, 23 de juliol del 2017
Tipologies d'usuaris a Facebook
1. Voyeur:
Llegeix els posts del seus amics a FB. No comenta, no posa m’agrada, no comparteix mai res ni propi ni de tercers.
2. Voyeur simple:
Llegeix tots els posts del seus amics a FB. No comenta, de vegades posa m’agrada, no comparteix mai res ni propi, ni de tercers.
3. Voyeur amplificat:
Llegeix tots els posts del seus amics a FB. De vegades comenta, de vegades posa m’agrada, de vegades comparteix posts de tercers i alguna vegada, rarament, fa un post.
4. Voyeur amplificat amargat:
Llegeix gairebé tots els posts del seus amics a FB. De vegades comenta però gairebé sempre per criticar. De vegades posa m’agrada i de vegades comparteix posts de tercers. Si fa un post, és per criticar i pot ser enigmàtic (vegi's punt 5). Si creu que el critiquen, bloqueja.
5. Voyeur amplificat enigma:
Llegeix els posts del seus amics a FB. De vegades comenta però sovint és per criticar. De vegades posa m’agrada i de vegades comparteix posts de tercers. Si fa un post propi, generalment és per queixar-se enigmàticament de terceres persones.
6. Usuari normalet poc participatiu:
De vegades comenta, de vegades comparteix, de vegades critica enigmàticament, fa m’agrada a altres posts. De vegades crea àlbums de fotos. De vegades gestiona el seu FB amb llistes.
7. Usuari normalet amplificat:
Comenta força, comparteix molt, de vegades critica enigmàticament, fa molts m’agrada a altres posts, comparteix força posts de tercers. Crea àlbums de fotos. De vegades fa “Live”. Gestiona el seu FB amb llistes.
8. Usuari compulsiu:
Comenta molt, comparteix molt, critica enigmàticament, fa molts m’agrada a altres posts, penja moltes fotos, crea molts àlbums, comparteix moltes publicacions de tercers. Fa “Live” sovint. Gestiona el seu FB amb llistes.
9. Usuari compulsi amplificat:
Viu a Facebook. Ho comparteix tot sense filtre.
10. Ego-usuari:
Només comparteix i comenta posts propis. Es fa "auto- m'agrada". No llegeix els posts de tercers. Generalment els posts són per autopromoció d'x "producte". Sovint s'auto-etiqueta.
11. Usuari Guadiana:
Apareix i desapareix. Pot ser qualsevol de les tipologies.
12. Usuari novell o poc hàbil:
Escriu "m'agrada", etiqueta sense adonar-se'n, obre posts que contenen virus. Fa "Live" sense voler.
13. Usuari purgatori:
Critica la xarxa des de la xarxa. No vol ser-hi però hi és. Sol tenir característiques comunes amb els usuaris 1 a 5.
14. Usuari fantasma
Un dia va obrir-se un compte i no sap esborrar-lo. O adolescents que marxen a altres xarxes (nascuts a partir del 2000)
14. Usuari fantasma
Un dia va obrir-se un compte i no sap esborrar-lo. O adolescents que marxen a altres xarxes (nascuts a partir del 2000)
diumenge, 2 de juliol del 2017
Una nit a l'òpera
Avui, malgrat que a la festa major de Terrassa hi havia Bustamante i los Chichos (!) m'he posat els talons i cap al Liceu, on tenia una cita amb Don Giovanni i amb molt bona companyia. No era la Clotilde, no. Molt millor! #LaNunes i la Victòria. No he arribat en un cotxe de cavalls sinó amb un cotxe Toyota però la meva emoció era màxima igualment. A la sortida, per a què veieu que literari tot plegat, hi havia un(a) Cecília Ce molt particular que ja m'esperava i que observava com sortia la gentada del teatre, amb un somriure.
La cosa és que hem hagut de seure una mica separades i a mi m'ha tocat al costat d'un senyor-formal molt amable. Un cop resolt un petit incident amb una senyora-formal no tan amable que s'havia confós de seient, he pogut ocupar la meva posició i comprovar que tenia una visió de l'escenari magnífica, des del quart pis (gràcies, Maria!).
- Hola bona tarda, diu el senyor-formal.
- Hola, hola, dic jo pensant: ai caram, ja fas el pagès que no saludes al veí de butaca.
- Saps que aquest seient és "meu"?
- I jo (coi, ja l'hem liat): ehm, no, ah sí?
I el senyor-formal: sí, l'allibero un parell de cops l'any. Fa 30 anys que vinc al Liceu. I el seient que tens a la teva dreta --segueix--on ara seu aquesta noia jove, era d'una senyora que feia molt més que hi venia. Va morir el mes passat.
- Ai, quina pena, dic jo.
I el senyor-formal: sí. Quan ja estava molt fotuda, em va regalar llibrets del Liceu des dels anys cinquanta. En un hi surt Josep Carreras com a cantant del cor infantil.
I jo: uf, que bonic...
I ell: feia dies que no venia (la senyora velleta) i vaig trucar-li. No me l'agafava ningú, el telèfon, i vaig decidir passar per casa seva on l'havia portada en diverses ocasions, tot sortint del Liceu. Em va obrir "la noia" i em va dir que havia mort. Ja ho veus...
I jo pensant que que fort dic: Quina història tan literària, no? Doncs jo és la segona vegada que vinc. No hi entenc gens, però estic molt emocionada.
I ell: t'agradarà.
(final primer acte)
El senyor-formal: què t'ha semblat?
Jo: miri, jo no hi entenc, però m'en-can-ta. Quines veus, quin vestuari, quina escenografia!
(i és que se m'ha posat la pell de gallina quatre vegades pel cap baix.).
M'aixeco de la butaca i sortim amb la Maria i la Victòria al carrer. Mitja hora més tard, cap a dins de nou.
Seiem i a l'esquerra del senyor formal el seient és buit. és a punt de començar el segon acte i arriba la senyora del seient buit acalorada. Diu: ai, que m'he confós de pis! Us buscava... he pensat, on és aquella parella?
(...)
El senyor-formal se m'acosta i en veu baixa em diu: bé, no som parella però devem fer bona parella, oi?
(...)
Un segon acte espectacular torna a fer-me emocionar de valent. S'acaba, estem molta estona aplaudint. M'aixeco i li dic al senyor-formal: molt de gust, adéu. I el senyor-formal s'aixeca i: ha estat un plaer. Espero que vinguis més sovint.
La cosa és que hem hagut de seure una mica separades i a mi m'ha tocat al costat d'un senyor-formal molt amable. Un cop resolt un petit incident amb una senyora-formal no tan amable que s'havia confós de seient, he pogut ocupar la meva posició i comprovar que tenia una visió de l'escenari magnífica, des del quart pis (gràcies, Maria!).
- Hola bona tarda, diu el senyor-formal.
- Hola, hola, dic jo pensant: ai caram, ja fas el pagès que no saludes al veí de butaca.
- Saps que aquest seient és "meu"?
- I jo (coi, ja l'hem liat): ehm, no, ah sí?
I el senyor-formal: sí, l'allibero un parell de cops l'any. Fa 30 anys que vinc al Liceu. I el seient que tens a la teva dreta --segueix--on ara seu aquesta noia jove, era d'una senyora que feia molt més que hi venia. Va morir el mes passat.
- Ai, quina pena, dic jo.
I el senyor-formal: sí. Quan ja estava molt fotuda, em va regalar llibrets del Liceu des dels anys cinquanta. En un hi surt Josep Carreras com a cantant del cor infantil.
I jo: uf, que bonic...
I ell: feia dies que no venia (la senyora velleta) i vaig trucar-li. No me l'agafava ningú, el telèfon, i vaig decidir passar per casa seva on l'havia portada en diverses ocasions, tot sortint del Liceu. Em va obrir "la noia" i em va dir que havia mort. Ja ho veus...
I jo pensant que que fort dic: Quina història tan literària, no? Doncs jo és la segona vegada que vinc. No hi entenc gens, però estic molt emocionada.
I ell: t'agradarà.
(final primer acte)
El senyor-formal: què t'ha semblat?
Jo: miri, jo no hi entenc, però m'en-can-ta. Quines veus, quin vestuari, quina escenografia!
(i és que se m'ha posat la pell de gallina quatre vegades pel cap baix.).
M'aixeco de la butaca i sortim amb la Maria i la Victòria al carrer. Mitja hora més tard, cap a dins de nou.
Seiem i a l'esquerra del senyor formal el seient és buit. és a punt de començar el segon acte i arriba la senyora del seient buit acalorada. Diu: ai, que m'he confós de pis! Us buscava... he pensat, on és aquella parella?
(...)
El senyor-formal se m'acosta i en veu baixa em diu: bé, no som parella però devem fer bona parella, oi?
(...)
Un segon acte espectacular torna a fer-me emocionar de valent. S'acaba, estem molta estona aplaudint. M'aixeco i li dic al senyor-formal: molt de gust, adéu. I el senyor-formal s'aixeca i: ha estat un plaer. Espero que vinguis més sovint.
I així s'acaba el meu Don Giovanni!
Aneu-hi, és B R U T A L. I molt més quan "ho pilles" tot gràcies al seminari de la Laura Borràs.
Aneu-hi, és B R U T A L. I molt més quan "ho pilles" tot gràcies al seminari de la Laura Borràs.
dilluns, 8 de maig del 2017
El 2017 Sud-àfrica, safari i cascades Victòria a Zimbabue
Falten ja pocs mesos per emprendre una nova aventura, seguint les passes del doctor Livingston (suposo). Passarem l'equador per primera vegada, i els dos tròpics, i anirem a descobrir Sud-Àfrica. Visitarem Ciutat del Cap, la presó on va ser tancat un munt d'anys Nelson Mandela, farem quatre dies de safari a la regió de Limpopo, on hi ha el Kruger, un parc en el cor de la sabana (http://www.africaonfoot.com/). Dormirem als peus de la llacuna Knysna, passarem per la platja dels pingüins, per les vinyes on ens allotjarem una nit (per fer un tast), per les grans platges del sud, el cap de Bona Esperança... Recorrerem la ruta Jardí i la ruta Panorama, on ens aturarem per veure la Finestra de déu, a regió Mpumalanga (literalment "lloc on surt el sol", amb el Canyó més fondo del món). Finalment, ens acostarem al "fum que rugeix": les cascades Victòria, a Zimbabue, on navegarem pel riu Zambeze, que fa frontera amb Zàmbia.
La ruta és aquesta d'aquí a sota, ens l'han feta a mida segons les nostres indicacions la gent d'Aventura Àfrica. Veurem! Anirem per lliure, els primers dies amb un cotxe de lloguer i després amb altres transports. Hi serem aproximadament entre dues i tres setmanes. Haurem d'agafar un parell de vols interns. Emoció MÀXIMA.
1. Ciutat del Cap
2. Stellenbosch
3. Gansbaai
4. Knysna
5. Klaserie
6. Hazyview
7. Zimbabue
La ruta és aquesta d'aquí a sota, ens l'han feta a mida segons les nostres indicacions la gent d'Aventura Àfrica. Veurem! Anirem per lliure, els primers dies amb un cotxe de lloguer i després amb altres transports. Hi serem aproximadament entre dues i tres setmanes. Haurem d'agafar un parell de vols interns. Emoció MÀXIMA.
2. Stellenbosch
3. Gansbaai
4. Knysna
5. Klaserie
6. Hazyview
7. Zimbabue
Haurem d'agafar 8 vols i com que som uns friquis dels avions (tot i que a mi volar no m'agrada més que perquè és l'única via per arribar allà on vull anar), he fet un recull dels models que agafarem. El primer de tots és l'avió comercial més gran del món, amb una capacitat per a més de cinc-centes persones i una primera classe es-pec-ta-cu-lar que només veurem en les fotos.
Imatges d'altres viatgers per anar fent boca. Aviat les nostres!
Les 10 "atraccions" del país http://country.southafrica.net/country/ar/es/top10/entry/top-10-attractions-esar (Farem 8 de 10!)
Info general http://country.southafrica.net/country/ar/es/content/page/sa-factsheet-esar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)