Les meves impressions sobre l'Àfrica

Sud-àfrica ha estat el meu primer contacte amb el continent africà de debò. També ha estat el descobriment d’uns paisatges d’una bellesa fora de mida, d’aquelles que fan un mal físic quan les descobreixes. Aquelles que et posen un nus a l’estómac, comparable al que vaig sentir quan vaig veure el Canó del Colorado o l’aurora boreal al cercle polar àrtic. Però també és una bufetada amb la realitat i una presa de consciència de la nostra qualitat de vida. Les desigualtats entre blancs i negres van fer-me sentir vergonya del color de la meva pell per les atrocitats passades però també per l’estatus quo absolutament denigrant per la majoria de gent negra que la gent de pell blanca tolera des de fa una pila d’anys. Tanmateix, i malgrat aquest sentiment de culpabilitat segurament hipòcrita per part meva, l’experiència africana ha estat magnífica. Hi tornaria a ulls clucs però sobretot a la zona més salvatge, de contacte total amb la naturalesa, enmig de la sabana.

La sabana... això és el que m’emporto... i això és el que en el meu cap, en el calaixet de records de viatges, fa pampallugues de neó. Quina immensitat, quina vida salvatge hi ha encara al planeta, i sobretot que insignificants que som els humans allà. L’adrenalina a tope, asseguts en un Jeep en la foscor escoltant com ens envoltaven els búfals i sabent que quatre o cinc lleons afamats en sentien la presència. L’adrenalina a tope i saber que darrera d’un petit turó hi havia un lleó bevent en un petit llac. I pregar als déus en els que no creus perquè quan passéssim l’obstacle el lleó ja no hi fos! Perquè vas a peu i perquè ets conscient que, malgrat l’experiència dels ràngers, allà enmig de la sabana ets no res. Com a molt ets un aperitiu suculent. L’adrenalina a tope i intentar dormir en un llit amb mosquiteres precioses que et “protegeixen” dels sorolls de la sabana. Una hiena, un hipopòtam, un elefant, els mandrils, els teixons... Una experiència autèntica i inoblidable que no descarto repetir al mateix Kruger (dos milions d’hectàrees de sabana i bosc –amb baobabs!). O allà on sigui.

La costa és igualment impressionant, sobretot quan ets conscient que més avall ja només hi ha aigua i més aigua per arribar a l’Antàrtida. A més es dona la circumstància que enguany haurem estat el més a nord que hem estat mai i el més al sud, a l’icònic Cap de Bona Esperança (Cape of Good Hope). Aquelles casualitats.

La gent és simpàtica, tot i que amb la gent negra el contacte és mínim i sempre o gairebé sempre a través de personal de serveis: cambrers, etc. Només un dels allotjaments era portat per una parella negra, ella guapíssima i embarassadíssima i ell simpatiquíssim i carregat de joies. Les dones joves són molt guapes, tenen una classe i una elegància innates. Quan es fan grans, però, generalment són molt i molt grasses, tot i que igualment guapes.

Acostumats com estem als aires condicionats i les calefaccions a tot drap, em va sobtar molt que als restaurants haguéssim de sopar amb l’abric o que al llit haguéssim d’afegir mantes perquè l’habitació era freda, tot i tenir la calefacció en marxa. Aquesta visió meva provinciana o si voleu de classe privilegiada, va fer que em costés de fer-me càrrec que malgrat ser un país “ric” el colonialisme i l’apartheid juntament amb d’altres factors que ara i aquí no vénen al cas, tenen bona part de culpa d’aquest “endarreriment” que, vist a ulls d’un europeu, pateix Sud-àfrica. I és que l’energia és un bé molt escàs. La manca d’infraestructures és patent. Potser algun dia els somnis de Nelson Mandela arribaran a veure’s plasmats en la realitat. A mi em va semblar que els fills dels meus fills –pel capbaix—seran els qui presenciaran una nova revolució. Em va semblar que Sud-àfrica és una olla a pressió, en plena ebullició constant i que algun dia, tant de bo, s’acabarà la supremacia blanca i les desigualtats (i els guetos terribles de barraques que envolten les zones urbanes) desapareixeran. Però per això també s’hauria d’acabar la corrupció. I qui som nosaltres per parlar d’erradicació de la corrupció? No vull posar-me més dins d’aquest jardí perquè sé que el meu punt de vista pot semblar molt naïf. Només vull deixar constància de la impressió que el foraster –si voleu, el foraster informat però poc conscient—s’endú sobre la desigualtat palpable de la societat sud-africana.

Pel que fa la gastronomia haig de dir que són totalment carnívors, com ells mateixos afirmen, i que vam tornar amb “mono” d’amanides i verdura. Mengen peix: ostres, calamars, una espècie de bacallà-lluç, etc. I mengen molta carn. La barbacoa sud-africana és molt apreciada. Vam tenir la sort de menjar-ne durant el safari. Amb un corder deliciós i també amb salsitxes i botifarres molt mediterrànies. Vaig tenir l’oportunitat de tastar el cocodril, l’antílop, l’estruç...  El menjar és força (i de vegades molt) picant però això per mi no és cap problema. Al contrari!

Per tancar aquesta darrera crònica africana que vol ser un resum de les meves impressions més íntimes sobre viatge, em quedo una estona amb Zàmbia i Zimbabwe, on vam ser-hi tres dies i on vam constatar un cop més que aquests països “en vies de desenvolupament”, per utilitzar un eufemisme com un altre, tenen un encant diferent, genuí, sortosament sense el servilisme que provoca la “supremacia blanca” a Sud-àfrica. Per tancar, doncs, em quedo gronxant-me en el riu Zambezi, a pocs quilòmetres de les cascades Victòria. Estic mirant l’horitzó d’aigües encara tranquil·les i em deixo endur pel soroll lleu dels esquitxos contra el casc de l’embarcació mentre observo com els mateixos elefants que fa milers d’anys travessaven el riu ho tornen a fer, tornen a ordenar-se en una perfecta filera índia, s’agafen els uns als altres i passen a l’altra riba. I el sol, una taronja immensa que il·lumina de tons rosats i vermells el també cel immens, torna a submergir-se en el riu, i s’hi emmiralla uns segons abans de desaparèixer per tornar-hi l’endemà.