El cocaïnòman

Si estàs llegint aquest document és que finalment tot va sortir com ho planejava. M’alegro que, per un cop, la vida no em doni l’esquena. Estava tip de la psicoterapeuta i dels somnífers, de la separació, de la pensió que passava a la meva ex per a que vagi al saló de bellesa i es deixi les engonals llises com les pistes del Prat. Fart de la feina, sempre suportant un director cocaïnòman i tres toca-sons sota al meu càrrec. Per fi,el meu trasllat a la seu central de Paris és imminent. Què més podia demanar?

Benjamin Lacombe

Tot començà amb la teva visita a la delegació de Barcelona, a Glòries. Si volíem obtenir el certificat de qualitat era impossible que t’empassessis que només tres persones fèiem les tasques que haurien de fer cinc o sis. De fet, la feina es feia, però malament. No sé com redimonis el meu jefe cocaïnòman s’ho manegava per a que li quadressin els números al final de l’exercici. Per molt bé que es treballi aquí a Catalunya... no som màquines. Així és que havíem de fer que t’empassessis que en realitat érem quatre persones treballant-t’hi. Era molt important per a mi, ja que si finalment aconseguia el certificat, el meu trasllat cap a un món millor (lluny de la meva ex) estava fet. Tots sabíem que eres propens a atorgar Q de qualitat discutibles.

La teva arribada estava anunciada per a la setmana del dos d’octubre, per la qual cosa disposàvem d’un mes per a contractar a algú que fes de figurant. No necessitàvem un geni acabat de graduar, necessitàvem un brètol que fes veure que treballava per a nosaltres mentre durés la inspecció. Per això vaig pensar en el Tomàs. Era un xaval llest però no massa. No faria preguntes i marxaria amb una petita indemnització, un cop obtinguda la Q de qualitat. El noi va accedir a la farsa encantat. Al cap i a la fi, per només presentar-se a l’oficina durant una setmana i fer veure que treballava, anava a guanyar un bon pessic i es compraria un cotxe nou. L’smart, ara ho veia amb claredat, li quedava petit a l’hora del sexe ràpid. El darrer dia la Vero gairebé comença a fer-li una fel·lació a la palanca del canvi de marxes. Naturalment, anava d’èxtasis fins el cul.

La petita habitació per a la màquina del cafè de l’oficina va passar a ser, en dos dies, un despatx perfecte. Jo havia promès al cocaïnòman, a canvi del trasllat, que m’encarregaria personalment del certificat de qualitat. Sempre feia mans i mànigues per mantenir-lo ben allunyat de l’oficina de Glòries. Per tant, no calia explicar-li res en absolut. Però un dijous cap al tard, en plena auditoria i, per sorpresa, es va presentar el gran jefe. Havia vingut en el pont aeri. Aquell dia jo estava a punt d’acomiadar-me de tu per a no tornar-te a veure mai més. Per fi s’acabava l’auditoria i ens atorgaves la Q.

El cocaïnòman va entrar sense trucar. Se’m va quedar mirant amb les pupil·les contretes que accentuaven encara més el seu aspecte felí i em va dir: “¿quién coño es ese tio que está sentado en el cuarto de los cafés? ¿Qué hace? ¿Controla los gastos con los sobres de sacarina?” Hauries d’haver-te vist la cara... Eres un poema: els ulls esbatanats, la boca oberta. Primer et vas posar blanc. Després vermell. Et preguntaves si havies tornat a concedir una altra Q errònia. Vas marxar a l’hotel tot capficat. A mi em començaren a suar les mans. 

Em faltava l’aire. El jefe s’havia posat nerviós i va anar a fer-se una ratlla Déu meu, si el fals empleat parlava, tot estava perdut. Em vaig tombar, vaig veure la piràmide de vidre amb l’anagrama de l’empresa i no ho vaig dubtar. La vaig agafar, vaig córrer cap a la sala del cafè i li vaig clavar el vèrtex a en Tomàs just entre els ulls. Sempre havia tingut debilitat per la màgia del món egipci. Ara la tenia incrustada en el seu crani. Quan vaig tornar al meu despatx jo ja estava més asserenat. “Y bién” va dir tot eixugant-se les fosses nassals amb un mocador de paper; “qué cachondeo es este. Qué está pasando aquí?”. “ Nada!”, vaig dir jo. “Vamos a tomar una copa y hablamos de mi traslado?.” 

Va ser una de les pitjors nits de la meva vida. No deixava de pensar en el paquet de la sala dels cafès. Què faria amb ell? Vam beure una cervesa rere una altra i a la matinada ho vaig veure tot clar: aquell divendres la companyia de control de suports venia a buscar les enormes capses plenes de documents, arxivadors, papers... Ja saps, per a que segons què no caigués a mans de segons qui feia dos anys que havíem contractat el seu servei, així que un cop al mes s’encarregaven de desfer-se de tot. 

Posaria en Tomàs a una de les capses i el dissimularia amb papers! Com venien amb un camió de les escombraries que tot ho triturava, seria perfecte. De fet, el Tomàs seria feliç d’acabar així: li encantaven les hamburgueses.

Sóc un crac. El camió va engolir amb voracitat el cos del pobre home convertit ara en una matèria pastosa a punt de ser transformada en paper reciclat. Sempre m’he preguntat que són els puntets de colors que es veuen en aquests tipus de papers.

París, 2 de febrer de 2008

La llaçada groga

El primer que va percebre mentre esperava que sortissin les maletes per la cinta transportadora va ser l’estrident silenci que omplia la sala. Amb la mirada esmolada, escrutava cadascuna de les maletes que restaven immòbils, exposades a tothom en aquella patètica desfilada de roba i de mil andròmines més. Entre tant de color esblaimat i trist, de seguida va veure la llaçada groga que la seva mare havia plantificat a la nansa de la maleta.

René Magritte

Devien ser a 35 graus o més. Les seves cames llargues, gairebé nues sota la minifaldilla, relliscaven a cada revolt sobre el seient imitació pell. Mirava d’eixugar-se-les amb les mans però les duia tan molles com les cames així que se’n va desentendre i va obrir la finestreta. De seguida el mar va omplir el petit espai. Amb un somriure beatífic va deixar que la brisa impregnés el seu rostre, el coll, l’escot. Va pensar que la humitat encara li espatllaria més el pentinat. Quan feia cinc minuts ben bons que  l’aire marí li colpejava la cara, va passar-se la llengua pels llavis , amb un gest infantil, lentament i suau, tot assaborint la seva pell salada.

Abans d’adonar-se ja era a l’habitació de l’hotel, dins la banyera plena d’escuma. Va ser el tacte de les bombolles que la va fer pensar en les trobades amb ell, quan Rambla avall, sense poder agafar-se de la mà, s’acostaven l’un a l’altre fins que els braços de tots dos es fregaven. Aquell frec a frec detonava mil sensacions. Sensacions que l'havien empès a ser aquell dia en aquell hotel d'aquell poble llunyà d'aquell país desconegut.

#noenparlem

El camí era llarg i la pols feia gust de cendra. L’asfalt desfeia les soles de les sabates dels qui gosaven travessar el carrer. Ella, lànguida i blanca, formava part de la munió de persones que fugien a la vora del mar, l’únic reducte, deien, on es podien aguantar les altes temperatures a què inevitablement havien arribat després de l’explosió sobtada, espectacular, que, deien també, havia ocorregut a la fotosfera solar. La ràdio encara funcionava i repetia, repetia, que tothom ho deixés tot. El twitter n’anava ple: que tothom oblidés les seves pertinences. Que ni un llibre es podia agafar. Que tothom marxés a la vora de l’aigua, que els pronòstics no podien ser pitjors, tal com les màquines vaticinaven.

En arribar a la platja va veure que ja no hi cabia més gent. Era impossible caminar sense rebre el contacte de les persones toves i espantades. Alguns seien pacientment i entonaven pregàries. D’altres havien aconseguit pals i andròmines amb què construir una ombra innocent i ineficaç. La resta vagarejava, els ulls esbatanats, cercant cares conegudes enmig de la solitud que proporciona la multitud. I tots, tots, feien curtes llambregades al sol esperant que no es produís la darrera i definitiva explosió que, ho sabien, ho havien dit les màquines, acabaria amb tot.

Gérard Lauzier

Ella va decidir seure en un raconet invisible, el més a prop de l’aigua que va poder, mentre esperava. La brisa del mar era bruta i violenta. La pols calenta seguia fent gust de cendra. De sobte, un grupet de dones grans va començar a cantar una cançó de Cat Stevens. Els de la banda dreta de la platja feien de baixos. Els que eren enmig feien de sopranos i tenors i els de més enllà portaven el ritme amb les mans. “Què està passant?”, es demanava ella, lànguida i blanca. “Ens hem tornat bojos? Cantar, cantar, cantar... cantar abans de morir?”. Però ella sabia, tan jove com era, que mai no és bo destacar, així que es va sumar als cants generals i de seguida es va veure immersa en una espiral caòtica. 

Alguns van començar a despullar-se, d’altres es petonejaven. Els més atrevits feien l’amor. Ella, per no desentonar i sabent pròxim el final, es va afegir a un grup d’unes vint persones que havien organitzat una gran orgia. Hi havia el seu antic cap, i la professora de música, i el carnisser del mercat. Tots a una, cantaven, frenètics, copulaven i reien bojament mentre anaven donant cops d’ull al sol, tot esperant l’explosió final. La platja sencera havia esdevingut un gran tàlem nupcial.

De sobte, un nen amb una blackberry va començar a cridar com un boig, corrent amunt i avall sobre la pols cendrosa: “el sol no explotarà! El sol no explotarà! Les notícies diuen que ha estat un error de càlcul! Que no explota! Que tots cap a casa!”. 

Els que estaven en ple èxtasi van trigar una mica més però la resta es va afanyar a buscar els mòbils dins les butxaques de la roba estesa arreu, tothom feia anar els polzes incrèduls, sobre les pantalles. I a poc a poc la normalitat va anar instal·lant-se a la platja i els pantalons a les cames, les camises a les espatlles, les calces a les natges, els cants i els desitjos a l’ànima.

En passar el temps, mai ningú no va fer referència a aquell episodi. Mai ningú no va parlar mai més del jardí orgiàstic. El hashtag #noenparlem va ser TT mundial, però, i va esdevenir l’únic testimoni de la ineficàcia de les màquines.

Caiguda

Quint Buchholz

Feia tant de temps que caminava per aquell paisatge que se’l coneixia com el palmell de la mà. A la dreta del bosquet de roures s’iniciava la forta baixada cap a la canal del Llop. Un cop passada la font del Magraner, coneguda pel gran doll d’aigua fresca que brollava ininterrompudament, s’havia de tornar a enfilar carena amunt fins arribar a la collada, a 600 metres d’altitud, des d’on en un dia clar s’albirava Mallorca. No duia els prismàtics, així que tapant-se els ulls amb la mà per evitar enlluernar-se, va intentar trobar dibuixada la silueta de l’illa en l’horitzó. I va ser llavors que, malgrat ser una excursionista amb experiència i anar molt ben equipada, va entrebancar-se.

Primer va pensar que es donaria una forta culada que la deixaria cruixida un parell de dies però aviat va veure que les coses no eren com les havia previstes. La pendent era tan pronunciada que va anar lliscant muntanya avall. El seu cos adquiria cada cop més velocitat. La inèrcia de la caiguda feia que anés arrossegant l’esquena per l’aglomerat rocós que li provocava un dolor agut que li tallava la respiració. Era conscient que s’havia de donar la volta i mirar d’agafar-se a un dels matolls de romaní que esquitxaven el paisatge. Però el cos es va anar girant fins que va posar-se en posició horitzontal. Ara ja no duia els peus per davant. Ara era com una gran pedra que rodolava, cada cop més de pressa, sense poder aturar-se. En un moment de lleu frenada va aconseguir agafar-se a uns esbarzers, i va notar com aquests l’esquinçaven la roba i la pell. La seva situació era precària: tenia mig cos sobre la roca però els peus estaven suspesos al buit. Va concentrar-se, va agafar aire i en un impuls desesperat va mirar d’enfilar-se en aquell petit esgraó en què creixia l’arbust a què s’aferrava. Però la força emprada només va servir per a que la planta cedís i ella tornés a precipitar-se. “Concentra’t. Pensa. Pensa ràpid. Has d’actuar i fer alguna cosa. Això no pot estar passant.”

Encara no s’havia donat cap cop al cap i va tenir temps de pensar, en aquells pocs minuts, quines serien les conseqüències de la caiguda: “a veure, al final del penya-segat hi ha una gran balma per la qual no és pot grimpar muntanya amunt. Jo sola no me’n podré sortir. Si no moro abans d’arribar-hi, segur que algú denuncia la meva desaparició. Déu meu, quin dolor.”

Ara tornava a caure amb els peus per davant però bocaterrosa, la qual cosa la permetria agafar-se ni que fos d’una pedra grossa. Els dits i les ungles grataven la superfície polsosa però no tenia prou força a les mans com per aturar la davallada. Va estar temptada de deixar de lluitar i caure. Qualsevol cosa per deixar de donar-se cops i esgarrapades. Però, per aquelles coses que no sabrem explicar mai, va pensar en els seus fills. Això va generar un reflex automàtic de supervivència que va fer que es recaragolés sobre si mateixa i es cobrís el cap amb braços i mans.

L’arribada al terra va ser estrepitosa però no es va matar. Va quedar quieta, panxa enlaire, durant hores. Va veure volar el falciot. Va escoltar el silenci, només trencat pel brunzit de les abelles. Sabia que no depenia d’ella sortir d’aquella situació, així que la va observar i es va deixar portar per les sensacions del seu cos. Aquella nit va dormir al ras, sense por, sense fred. S’havia abandonat i havia decidit que fos l’atzar el que triés per ella. No podia lluitar més. L’endemà la vindrien a buscar. Va olorar la ginesta.