Caiguda

Quint Buchholz

Feia tant de temps que caminava per aquell paisatge que se’l coneixia com el palmell de la mà. A la dreta del bosquet de roures s’iniciava la forta baixada cap a la canal del Llop. Un cop passada la font del Magraner, coneguda pel gran doll d’aigua fresca que brollava ininterrompudament, s’havia de tornar a enfilar carena amunt fins arribar a la collada, a 600 metres d’altitud, des d’on en un dia clar s’albirava Mallorca. No duia els prismàtics, així que tapant-se els ulls amb la mà per evitar enlluernar-se, va intentar trobar dibuixada la silueta de l’illa en l’horitzó. I va ser llavors que, malgrat ser una excursionista amb experiència i anar molt ben equipada, va entrebancar-se.

Primer va pensar que es donaria una forta culada que la deixaria cruixida un parell de dies però aviat va veure que les coses no eren com les havia previstes. La pendent era tan pronunciada que va anar lliscant muntanya avall. El seu cos adquiria cada cop més velocitat. La inèrcia de la caiguda feia que anés arrossegant l’esquena per l’aglomerat rocós que li provocava un dolor agut que li tallava la respiració. Era conscient que s’havia de donar la volta i mirar d’agafar-se a un dels matolls de romaní que esquitxaven el paisatge. Però el cos es va anar girant fins que va posar-se en posició horitzontal. Ara ja no duia els peus per davant. Ara era com una gran pedra que rodolava, cada cop més de pressa, sense poder aturar-se. En un moment de lleu frenada va aconseguir agafar-se a uns esbarzers, i va notar com aquests l’esquinçaven la roba i la pell. La seva situació era precària: tenia mig cos sobre la roca però els peus estaven suspesos al buit. Va concentrar-se, va agafar aire i en un impuls desesperat va mirar d’enfilar-se en aquell petit esgraó en què creixia l’arbust a què s’aferrava. Però la força emprada només va servir per a que la planta cedís i ella tornés a precipitar-se. “Concentra’t. Pensa. Pensa ràpid. Has d’actuar i fer alguna cosa. Això no pot estar passant.”

Encara no s’havia donat cap cop al cap i va tenir temps de pensar, en aquells pocs minuts, quines serien les conseqüències de la caiguda: “a veure, al final del penya-segat hi ha una gran balma per la qual no és pot grimpar muntanya amunt. Jo sola no me’n podré sortir. Si no moro abans d’arribar-hi, segur que algú denuncia la meva desaparició. Déu meu, quin dolor.”

Ara tornava a caure amb els peus per davant però bocaterrosa, la qual cosa la permetria agafar-se ni que fos d’una pedra grossa. Els dits i les ungles grataven la superfície polsosa però no tenia prou força a les mans com per aturar la davallada. Va estar temptada de deixar de lluitar i caure. Qualsevol cosa per deixar de donar-se cops i esgarrapades. Però, per aquelles coses que no sabrem explicar mai, va pensar en els seus fills. Això va generar un reflex automàtic de supervivència que va fer que es recaragolés sobre si mateixa i es cobrís el cap amb braços i mans.

L’arribada al terra va ser estrepitosa però no es va matar. Va quedar quieta, panxa enlaire, durant hores. Va veure volar el falciot. Va escoltar el silenci, només trencat pel brunzit de les abelles. Sabia que no depenia d’ella sortir d’aquella situació, així que la va observar i es va deixar portar per les sensacions del seu cos. Aquella nit va dormir al ras, sense por, sense fred. S’havia abandonat i havia decidit que fos l’atzar el que triés per ella. No podia lluitar més. L’endemà la vindrien a buscar. Va olorar la ginesta.