La llaçada groga

El primer que va percebre mentre esperava que sortissin les maletes per la cinta transportadora va ser l’estrident silenci que omplia la sala. Amb la mirada esmolada, escrutava cadascuna de les maletes que restaven immòbils, exposades a tothom en aquella patètica desfilada de roba i de mil andròmines més. Entre tant de color esblaimat i trist, de seguida va veure la llaçada groga que la seva mare havia plantificat a la nansa de la maleta.

René Magritte

Devien ser a 35 graus o més. Les seves cames llargues, gairebé nues sota la minifaldilla, relliscaven a cada revolt sobre el seient imitació pell. Mirava d’eixugar-se-les amb les mans però les duia tan molles com les cames així que se’n va desentendre i va obrir la finestreta. De seguida el mar va omplir el petit espai. Amb un somriure beatífic va deixar que la brisa impregnés el seu rostre, el coll, l’escot. Va pensar que la humitat encara li espatllaria més el pentinat. Quan feia cinc minuts ben bons que  l’aire marí li colpejava la cara, va passar-se la llengua pels llavis , amb un gest infantil, lentament i suau, tot assaborint la seva pell salada.

Abans d’adonar-se ja era a l’habitació de l’hotel, dins la banyera plena d’escuma. Va ser el tacte de les bombolles que la va fer pensar en les trobades amb ell, quan Rambla avall, sense poder agafar-se de la mà, s’acostaven l’un a l’altre fins que els braços de tots dos es fregaven. Aquell frec a frec detonava mil sensacions. Sensacions que l'havien empès a ser aquell dia en aquell hotel d'aquell poble llunyà d'aquell país desconegut.