#noenparlem

El camí era llarg i la pols feia gust de cendra. L’asfalt desfeia les soles de les sabates dels qui gosaven travessar el carrer. Ella, lànguida i blanca, formava part de la munió de persones que fugien a la vora del mar, l’únic reducte, deien, on es podien aguantar les altes temperatures a què inevitablement havien arribat després de l’explosió sobtada, espectacular, que, deien també, havia ocorregut a la fotosfera solar. La ràdio encara funcionava i repetia, repetia, que tothom ho deixés tot. El twitter n’anava ple: que tothom oblidés les seves pertinences. Que ni un llibre es podia agafar. Que tothom marxés a la vora de l’aigua, que els pronòstics no podien ser pitjors, tal com les màquines vaticinaven.

En arribar a la platja va veure que ja no hi cabia més gent. Era impossible caminar sense rebre el contacte de les persones toves i espantades. Alguns seien pacientment i entonaven pregàries. D’altres havien aconseguit pals i andròmines amb què construir una ombra innocent i ineficaç. La resta vagarejava, els ulls esbatanats, cercant cares conegudes enmig de la solitud que proporciona la multitud. I tots, tots, feien curtes llambregades al sol esperant que no es produís la darrera i definitiva explosió que, ho sabien, ho havien dit les màquines, acabaria amb tot.

Gérard Lauzier

Ella va decidir seure en un raconet invisible, el més a prop de l’aigua que va poder, mentre esperava. La brisa del mar era bruta i violenta. La pols calenta seguia fent gust de cendra. De sobte, un grupet de dones grans va començar a cantar una cançó de Cat Stevens. Els de la banda dreta de la platja feien de baixos. Els que eren enmig feien de sopranos i tenors i els de més enllà portaven el ritme amb les mans. “Què està passant?”, es demanava ella, lànguida i blanca. “Ens hem tornat bojos? Cantar, cantar, cantar... cantar abans de morir?”. Però ella sabia, tan jove com era, que mai no és bo destacar, així que es va sumar als cants generals i de seguida es va veure immersa en una espiral caòtica. 

Alguns van començar a despullar-se, d’altres es petonejaven. Els més atrevits feien l’amor. Ella, per no desentonar i sabent pròxim el final, es va afegir a un grup d’unes vint persones que havien organitzat una gran orgia. Hi havia el seu antic cap, i la professora de música, i el carnisser del mercat. Tots a una, cantaven, frenètics, copulaven i reien bojament mentre anaven donant cops d’ull al sol, tot esperant l’explosió final. La platja sencera havia esdevingut un gran tàlem nupcial.

De sobte, un nen amb una blackberry va començar a cridar com un boig, corrent amunt i avall sobre la pols cendrosa: “el sol no explotarà! El sol no explotarà! Les notícies diuen que ha estat un error de càlcul! Que no explota! Que tots cap a casa!”. 

Els que estaven en ple èxtasi van trigar una mica més però la resta es va afanyar a buscar els mòbils dins les butxaques de la roba estesa arreu, tothom feia anar els polzes incrèduls, sobre les pantalles. I a poc a poc la normalitat va anar instal·lant-se a la platja i els pantalons a les cames, les camises a les espatlles, les calces a les natges, els cants i els desitjos a l’ànima.

En passar el temps, mai ningú no va fer referència a aquell episodi. Mai ningú no va parlar mai més del jardí orgiàstic. El hashtag #noenparlem va ser TT mundial, però, i va esdevenir l’únic testimoni de la ineficàcia de les màquines.