Una nit a l'òpera

Avui, malgrat que a la festa major de Terrassa hi havia Bustamante i los Chichos (!) m'he posat els talons i cap al Liceu, on tenia una cita amb Don Giovanni i amb molt bona companyia. No era la Clotilde, no. Molt millor! #LaNunes i la Victòria. No he arribat en un cotxe de cavalls sinó amb un cotxe Toyota però la meva emoció era màxima igualment. A la sortida, per a què veieu que literari tot plegat, hi havia un(a) Cecília Ce molt particular que ja m'esperava i que observava com sortia la gentada del teatre, amb un somriure.
La cosa és que hem hagut de seure una mica separades i a mi m'ha tocat al costat d'un senyor-formal molt amable. Un cop resolt un petit incident amb una senyora-formal no tan amable que s'havia confós de seient, he pogut ocupar la meva posició i comprovar que tenia una visió de l'escenari magnífica, des del quart pis (gràcies, Maria!).
- Hola bona tarda, diu el senyor-formal.
- Hola, hola, dic jo pensant: ai caram, ja fas el pagès que no saludes al veí de butaca.
- Saps que aquest seient és "meu"?
- I jo (coi, ja l'hem liat): ehm, no, ah sí?
I el senyor-formal: sí, l'allibero un parell de cops l'any. Fa 30 anys que vinc al Liceu. I el seient que tens a la teva dreta --segueix--on ara seu aquesta noia jove, era d'una senyora que feia molt més que hi venia. Va morir el mes passat.
- Ai, quina pena, dic jo.
I el senyor-formal: sí. Quan ja estava molt fotuda, em va regalar llibrets del Liceu des dels anys cinquanta. En un hi surt Josep Carreras com a cantant del cor infantil.
I jo: uf, que bonic...
I ell: feia dies que no venia (la senyora velleta) i vaig trucar-li. No me l'agafava ningú, el telèfon, i vaig decidir passar per casa seva on l'havia portada en diverses ocasions, tot sortint del Liceu. Em va obrir "la noia" i em va dir que havia mort. Ja ho veus...
I jo pensant que que fort dic: Quina història tan literària, no? Doncs jo és la segona vegada que vinc. No hi entenc gens, però estic molt emocionada.
I ell: t'agradarà.
(final primer acte)
El senyor-formal: què t'ha semblat?
Jo: miri, jo no hi entenc, però m'en-can-ta. Quines veus, quin vestuari, quina escenografia!
(i és que se m'ha posat la pell de gallina quatre vegades pel cap baix.).
M'aixeco de la butaca i sortim amb la Maria i la Victòria al carrer. Mitja hora més tard, cap a dins de nou.
Seiem i a l'esquerra del senyor formal el seient és buit. és a punt de començar el segon acte i arriba la senyora del seient buit acalorada. Diu: ai, que m'he confós de pis! Us buscava... he pensat, on és aquella parella?
(...)
El senyor-formal se m'acosta i en veu baixa em diu: bé, no som parella però devem fer bona parella, oi?
(...)
Un segon acte espectacular torna a fer-me emocionar de valent. S'acaba, estem molta estona aplaudint. M'aixeco i li dic al senyor-formal: molt de gust, adéu. I el senyor-formal s'aixeca i: ha estat un plaer. Espero que vinguis més sovint.

I així s'acaba el meu Don Giovanni!
Aneu-hi, és B R U T A L. I molt més quan "ho pilles" tot gràcies al seminari de la Laura Borràs.