El Raval, el tallat i el caixer

Aquesta tarda he anat al Raval de BCN i em ve de gust explicar-ho amb una nota. Llàstima que ja no és per aquí la Teresa Malé, que n’era tan fan... Però m'agrada fer-les perquè llavors les repasso. Ja que no tinc bloc...Total: avui he agafat la RENFE a quarts de quatre i m'he preparat per a un agradable viatge en tren. Tenia els quatre seients per mi sola però, de sobte, un paio que feia por s'ha assegut al meu costat i m'ha dit: "me puedes sumar 19'5 más 9'43 ". Jo duia el mòbil a la mà i he pensat, ja està, et fotrà el mòbil. I li dic: "no sé on és la calculadora del mòbil" (és cert). I em mira amb una mirada que congela... I li dic: "a veure, quant m'has dit?". I ell: "19'5 más 9'43". I jo: "ah, això són gaire bé 30 euros" i s'aixeca i se'n va. Després m'he preguntat a mi mateixa d'on havia tret jo que fossin euros.

Bé, segueixo. Arribo a BCN i agafo el metro fins el Liceu. Anava a una plaça de no sé què Seguí, on hi ha la filmoteca de Catalunya. Portava el mòbil a la mà amb el navegador activat pel tema del meu antològic sentit de l’orientació. Jo ja sé que sóc com si fos de poble però... m’he sentit com un magdalena a la peixateria, com una gamba a una plaça de toros, com una “almeja” a... Rara. Llavors, arribo a la plaça en qüestió però vint minuts abans d’hora. Miro al meu voltant i només veig que prostitutes i homes a peu dret enmig de la plaça. Grups de dos, homes sols... Sabeu aquella sensació que tothom et mira? Doncs aquesta és la que jo tenia. Dic: calla, ves-te'n a prendre un tallat. Tots els bars eren plens de dones de la vida, que no tinc res contra elles, però tampoc volia establir cap simbiosi, no sé si m’explico. Arribo a la rambla del Raval, que he recordat per una ruta que vam fer amb llxll. M’acosto a un bar, hi entro i demano un tallat. Tot això amb el síndrome de “tothom em mira. Cantes com... bla bla”. Perdoneu, el wc, sisplau? Pujo al wc i allà, asseguda còmodament, tinc un ahahà devastador: “merda, no portes ni un cèntim”. M’atabalo. El llum automàtic es va apagant mentre remeno entre les mil butxaques de la bossa. Encenc el llum. I al moneder negre? Encenc el llum. I al moneder de les targetes?... Res, la cerca no dóna fruits. No portes ni un euro. Baixes les escales amb aquella dignitat. El tallat a sobre de la barra. “Sabeu si hi ha un caixer per aquí?”. Sí, sí. A la cantonada. Hehe hihihi, és que no porto diners. Ara torno, val? I el tallat allà, esperant-me.

El Raval de Barcelona

El caixer és a l’exterior, totalment destrossat i convenientment envoltat de dos paios embolicant-se un canut, de gent que en aquells moments em semblen l’enemic públic número u (haig de deixar de llegir). Estic debatent-me amb el caixer una bona estona mentre una mena d’estibadors enormes descarreguen un camió de no sé què. Agafo vint euros (si et roben, que sigui poc) i em planto al bar. Així que entro una de les cambreres etziba a l’altra: “Lo ves? Aquí la tienes”. Em prenc el tallat i pago.Torno a ser a la plaça del no sé què Seguí. Entro al que jo crec que és el meu destí. “Hola, voldria parlar amb tal persona”. El vigilant: "eh?" I jo: “això no és la plaça no sé què Seguí número 1 a 9?” El vigilant: "No. Això és a l’altre costat de la plaça". Torno a travessar-la amb els replicaners que prenen el sol. Entro a un espai enooOooorme i buit (la filmoteca) i m’adreço a un altre gris i avorrit (s’estava avorrint de veritat) vigilant. Holaaaa, que és aquí tal persona? I ell: sí. Sap com funciona? I jo: per déu, el què?!? Em dóna una targeta que haig de passar primer per una llum verda. Un cop travessis els torns (textual), entra a l’ascensor. Allà torna a passar la targeta per una llumeta vermella i prem el botó del pis on vas. Me’n surto. Sóc al tercer pis. Hi parlo, me’n vaig, targeta en mà, passant-la per tots els llumets que hi veig. Surto del recinte i camino fins la Rambla. Entro al metro com si ho fes a un refugi antiaeri. Mondieu.