La meva experiència amb el Japó

Manllevo el títol d’una conferència que va dictar Jorge Luís Borges en els anys vuitanta després de visitar el Japó en diverses ocasions. Només n’he llegit algunes ratlles perquè no vull que la seva visió influeixi en la meva. Quan acabi aquest article, el llegiré atentament perquè segur, seguríssim, que va copsar l’ànima japonesa com ningú.

Hi ha tantes coses que voldria deixar escrites que he pensat que el millor serà dividir el meu discurs en temàtiques, a veure si sóc capaç de racionalitzar tots els sentiments i les impressions que m’han anat provocant els paisatges humans i naturals d’aquella immensa, en sentit ampli, illa (en realitat arxipèlag!).

Les persones

La gent que he vist al Japó és fonamentalment gent urbana. Per tant, la meva visió és parcial. Veureu que sempre giraré entorn de la idea de contrast, de dualitat. Així és que pel que he pogut veure diria que la gent de camp és tota una altra cosa que equilibra el frenesí urbà.

Els habitants de les ciutats també podem dividir-los però possiblement de moltes maneres: per sexes, per professions, per edats... Les diferències de comportament entre els diferents segments de la població són més evidents a grans ciutats com Tòquio, Yokohama o Osaka, però també s’aprecien a Kyoto, que la qualificaria com la ciutat més tradicional de les què he vist. O potser la més espiritual. Ser la ciutat dels mil temples ha de deixar petja.

Els treballadors comencen de bon matí el seu tràfec urbà: caminen molt ràpid, camisa clara i pantalons de mudar foscs. Tot perfectament estructurat: jo vaig per la dreta perquè corro més que tu, jo aprofito i dormo al metro, jo trec un tiquet de la màquina que dóna tiquets per menjar-me uns udon en deu minuts i segueixo amb el meu tràfec. Jo aprofito i compro el sopar a una de les centenars de botigues de cortesia que hi ha arreu. La gran ciutat mai no dorm. Sempre hi ha alguna cosa oberta, un ciclista, un taxi, una parella de borratxos, rius de gent a l’encreuament més concorregut del món on sembla que la gent hi vagi perquè no deixi de ser-ho. Tràfec i més tràfec que els porta de corcoll. Per  això tothom dorm, al metro. Està ben vist. Treballen hores i hores. Per això els vagons són plens de gent impol·luta  adormida que té una mena de ressort que l’avisa, moltes vegades tan just que han de fer la darrera corredissa per sortir entre les portes que es tanquen, en arribar a la seva estació. Els altres, els qui no dormen, consulten el mòbil, o treballen a l’ordinador portàtil.

Les dones, sobretot a Tòquio i Osaka, són elegants, com nines. Tenen una aureola de dignitat difícil de descriure. Molt ben maquillades (gairebé totes), amb els cabells negres, lluents, molt ben pentinats. Amb la mirada generalment baixa, mirant al terra. Els japonesos no ens miren als ulls, o ho fan poques vegades. Si et topes amb algú al carrer que t’aguanta la mirada, generalment acaba amb una reverència. Les noies riuen tapant-se la boca, amb un gest lleugerament infantil que és fàcil d’imaginar. Fan saltirons quan corren –sovint—amb els tacons impossibles que moltes es calcen. I, si els baga, esdevenen dives als nostres ulls europeus quan es posen el yukata (kimono d’estiu). A Tòquio en vam veure algunes desenes, de dones amb el vestit tradicional. I a Kyoto moltíssimes. Soles o acompanyades, amb aquelles xancles de fusta que les fa caminar amb passes curtes, les cames molt juntes. Són com nines –amb i sense vestit tradicional—i ho saben. Diria que moltes juguen amb aquest posat de Lolita. Perquè el posat és constant. El que aquí en diem “postureig” és gairebé la norma. Desconec si és conscient o no però la manera com es mouen i com actuen és marcadament artificial, sobretot si s’estan fent fotografies.

Estan acostumats a moure’s com un ramat, amb tot perfectament assenyalat, no se salten mai la norma. En cas contrari, aquell magma de gent esdevindria un caos. En canvi, el silenci és gairebé total. No sabeu com agraeixo jo aquest fet! Si algú parla per telèfon, perquè converses interpersonals n’hi ha ben poques, se sent un lleu xiuxiueig. Te n’adones que algú està parlant perquè es tapa la boca ostentosament. És de mala educació destorbar els altres en el transport públic.

Les persones que atenen el públic en el transport, en els peatges, en els hotels, en les botigues, etc són molt servicials, moltíssim! Alerta: no servils. La veritat és que és un goig. Què deuen pensar quan vénen aquí i se’ls acut demanar-se una sangria a les Rambles? O què deuen pensar en el metro de Barcelona o en el Rodalies? Que som troglodites, segur.

La majoria de gent amb qui hem hagut de comunicar-nos no sap anglès o en sap només algunes paraules, però això no és cap inconvenient. S’esforcen en fer-se entendre i en entendre’t. Tots i tot el dia –constantment—fan reverències. Acabes acostumant-t’hi. De fet, ara que ja fa cinc dies que he tornat, encara faig reverències al forn, al pàrquing...

El bé comú és tan important per a ells que no hi ha papereres. Pot semblar una contradicció però al final veus que no, que no ho és. Totes les deixalles que generen (aigües i begudes n'hi ha arreu, en màquines expenedores que trobes cada dos metres, i en consumeixen moltes), dic que tota la brutícia va a parar a la seva bossa. Una bossa que porten tant homes com dones i que també conté un estri del qual no se separen: una tovalloleta de cotó. Alguns homes se la posen al coll per no embrutar la camisa blanca, tots s’hi eixuguen la suor, s’hi eixuguen les mans als lavabos públics on sovint no hi ha eixugador. Per què? Perquè tot ho porten a la bossa. Doraemon no és tan fictici com pot semblar, oi?

Quan treballen o estan in itinere, fan un posat seriós, fins i tot pot semblar trist o melangiós. Però quan beuen (i beuen molt) o simplement quan gaudeixen del lleure en un dels molts centres comercials de les grans ciutats, estan contents. Són una gent alegre. Una mica infantils, fins i tot. Si t’entrebanques, trobes dues o tres persones que riuen i et miren amb complicitat. Si veuen un actor famós, una mascota de peluix amb un senyor a dins o alguna cosa que els cridi l’atenció, es transformen: riuen com nens, fan fotos sense vergonya... és com si algú hagués destapat una ampolla de cava. En acabar l'esclat, tornen a les seves obligacions.

Pel que fa els homes --no tots però sí molts, moltíssims—així que surten del vagó, de la càpsula de l’oficina, tenen el costum de mirar les dones d’una manera que fa sentir-te molt incòmoda. No ho havia vist mai, aquesta luxúria o lascívia tan descarada en la mirada. Potser serà el fet d’anar amb una doneta de metre vuitanta amb cames infinites i pantaló curt... no ho sé, però alguna cosa hi ha perquè si no, com expliquem els vagons exclusius per a dones?

Pel que fa la gent gran, n’hi ha però en veus poca i la majoria treballant com a vigilants, porters o feines similars... La ciutat és dels joves.

En qualsevol cas, em quedo amb el respecte general que mostren amb els estrangers, amb el silenci, amb la voluntat de servei, amb l’elegància i dignitat de les dones.

El paisatge i la gran ciutat

Em va costar adonar-me que la ciutat no és el que sembla a primera vista. I és que les grans ciutats com Tòquio, Osaka o Yokohama estan construïdes, pel capbaix, en tres nivells. A peu de carrer trobem les botigues, mercats, hotels, biblioteques, escoles... com a qualsevol ciutat del món. Però, a Tòquio concretament, la densitat de persones al carrer es fa gairebé insuportable. Encreuaments com Shibuya només es poden imaginar si abans ho has vist. No t’aturis perquè molestes. Segueix, simplement, i deixa’t arrossegar pel corrent. La diferència amb d’altres grans metròpolis com Los Angeles és que al Japó tot està molt condensat, com posat amb calçador. Tot es fa petit, a ulls d’un occidental. Tauletes petites en restaurants minúsculs, habitacions d’hotels aprofitades al màxim... En canvi, els centres comercials són amplis, enormes, amb un luxe asiàtic difícilment superable per qualsevol magatzem prestigiós de París, Nova York o Londres.

A sota d’aquesta ciutat “normal” hi ha una altra de soterrada que compta amb tanta gent –o més—que la de la superfície. Cada parada de tren o metro és un nexe amb altres parades de tren o metro. Passadissos interminables plens de botigues de roba, bars, bancs, restaurants, pastisseries, locals de massatges, cerveseries... lliguen estacions amb altres estacions formant un eixam gairebé infinit. Em va fer pensar en Escher o en la biblioteca infinita de Borges. Hom s’hi podria passar la vida, sense necessitat de sortir a l’exterior. De fet, moltes sortides no ho són en realitat ja que van a parar a grans centres comercials.

I això no és tot: en el que aquí són generalment oficines o habitatges, és a dir, en els pisos superior, seguim trobant-nos restaurants, cafès amb terrasses, botigues... És del tot normal que hagis d’agafar un ascensor d’un bloc de pisos que aparentment són oficines i desembarquis en una planta on hi ha tres o quatre restaurants.

Crec que la millor comparació que se m’acut per aquest enorme teixit format per un supramón, un submón i un món a peu pla (que és el que més se semblaria a l’occidental) és amb un formiguer. I ho és tant per l’estructura de la ciutat com per la vida dels seus ciutadans: totes les formigues perfectament endreçades, per les seves fileres, fent les seves tasques diàries, sense aturar-se mai, almenys vistes des de fora. Només hi ha alguns racons de la ciutat on es permeten un respir a l’aire lliure i són les zones per a fumadors. Sí, pel carrer no s’hi pot fumar. Només es pot fer en restaurants i bars (!) i en els llocs que s’han marcat específicament per a fumadors enmig del carrer, mig amagats per quatre testos amb arbrets. En alguns locals públics (com la torre mirador de l’Ajuntament de Tòquio, per exemple) hi ha un petit recinte envidriat destinat a la mateixa finalitat, generalment al costat dels lavabos.

Sembla mentida, i aquí un cop més haig de recórrer al tema dels contrastos, que enmig d’aquest brogit humà -no hi ha soroll de clàxons, tot i que sí d’algunes pantalles lluminoses amb missatges publicitaris—dic, que enmig de la marabunta trobis espectaculars jardins zen, o temples, o l’enorme recinte del Palau Imperial on només pots entrar amb cita prèvia. Potser aquesta seria una altra capa d’aquesta ciutat-formiguer que acabo de descriure. La capa espiritual intrínsecament lligada als seus Buda, els seus temples, les seves pregàries i petites litúrgies que tant m’han atret.

I és que part d’aquest paisatge que estic descrivint són aquests petits universos que conformen els seus jardins zen que sembla que realment emulen l’univers: una pedra enmig d’un llac és una pedra enmig d’un llac però també és una illa enmig de l’oceà. Crec que, potser amb una bona dosi de predisposició,  no és difícil trobar aquest altre paisatge espiritual dins de la ciutat. A més, no sé per què, sembla que fins i tot els impregna a ells, als japonesos, aquesta espiritualitat. Veure podar arbres en jardins immensos amb unes petites tisores o veure arrencar una a una les males herbes de la molsa d’un jardí, diu molt sobre tot el tema de la meditació i de la vida interior d’algunes d’aquestes persones que viuen a la gran ciutat i que se saben abstreure del brogit del formiguer. Potser m’equivoqui però m’agrada imaginar-ho així.

En el camp tot és una altra història. Els temples fora de les zones urbanes, amb grans jardins que els envolten, són illes de pau. Els salons de te amb aquells grans finestrals, aquella verdor que ho inunda tot, la calma, els sutra... fins i tot l’escriptura sembla feta per meditar.

En general el paisatge rural és verdor i més verdor. Bambú i arbres diversos però també camps i camps d’arròs que a l’estiu es caracteritza per tenir un verd-groc lluminós i alegre. I els grills! Pels déus, quin soroll eixordador que fan els grills! Però... què seria el camp a l’estiu sense ells?

El transport públic

El transport públic al Japó és caríssim. Es paga per trajecte i, tot i portar targetes que suposadament surten més barates, hem de comptar gastar-nos pel capbaix uns 10€ diaris. La benzina no és cara, en cas que us atreviu a conduir-hi (es pot fer, només cal circular per l’esquerra!). Però els peatges i els pàrquings tenen preus d’escàndol. A més, les carreteres són molt lentes perquè el límit de velocitat és “curt”. Per cert, els senyors que cobren manualment a l’autopista fan una reverència a CADA vehicle que passa per caixa! Deuen acabar amb l’esquena destrossada!  

A banda de fer-vos amb la targeta del metro, que haureu de recarregar en unes màquines que tenen opció “anglès”, si heu de viatjar al Japó, haureu de comprar el JR Pass, que només es ven als estrangers. Dels pocs que hem vist (hem vist molt pocs occidentals!) tothom el portava a la mà. Serveix per agafar el tren bala i altres trens, i moure’s ràpidament pel país. Te l’envien a casa amb un manual d’instruccions en anglès. Juntament amb el JR Pass llogueu un wifi de butxaca, us resultarà molt útil per trobar coses amb el google maps i per traduir en un moment donat, amb el google translate. També pot servir per fer cròniques diàries com he fet jo!

Ja ho he dit més amunt, en alguns trens o metros d’algunes grans ciutats –pleníssim en hora punta—hi ha vagons per a dones. Vaig llegir que hi havia tocaments i van solucionar-ho d’aquesta manera. Tot és silenci, això sí. I ordre. I pulcritud. I puntualitat japonesa (mai més parlaré de la puntualitat britànica perquè al costat dels japonesos són uns bàrbars!). No patiu per entrar i sortir. Tot i que va molt i molt ple, a cada estació tothom baixa per deixar sortir i en acabat torna a entrar. És tot tan civilitzat! I a més còmode perquè s’hi està fresquet, almenys.

El WC

Ho vaig dir i així ho faré. El lavabo, en general, necessita un capítol a banda! Primer de tot tenim aquells vàters súpersònics que estan gairebé a tot arreu. En un lloc públic amb deu o dotze lavabos, n’hi haurà alguns estil oriental (aquells de terra tan incòmodes) i la resta d’estil occidental. De vegades la proporció és inversa però depèn de si és un centre comercial, un museu, uns jardins... Doncs bé, dels vàters d’estil occidental el 90 per cent tenen tot de botonets per la higiene íntima. S’hi pot regular la direcció de l’aigua de manera que netegi la zona que més ens convé. S’hi pot regular la pressió de l’aigua (alerta) i la temperatura. L’eixugar no, l’eixugar és manual. Com que són tan pudorosos i mai no volen destorbar els altres (per això quan estan refredats es posen mascareta) hi ha un botó que es distingeix dels altres perquè està marcat amb una nota musical. Si el prems, se sent com si haguessis tibat de la cadena, com aigua corrent. És una mica absurd perquè si estàs fora i estàs sentint aquesta “música” ja saps que la persona que l’està fent servir està fent les seves necessitats. És com penjar un rètol de neó que digui: EO, estic fent pipí però em fa vergonya que ho sentiu. En fi, són japonesos...

Seguint amb la higiene, cal comentar els onsen o balnearis (res a veure amb els balnearis occidentals). Alguns hotels també són onsen, i són el que jo he pogut veure. La cosa és que es banyen homes i dones per separat i completament despullats. De fet, si llegiu Tanizaki. ja veureu que hi havia banys mixtes públics on tothom anava nu i que als ancians els preocupava que es perdés perquè era una manera de socialitzar-se molt especial i genuïna. Tornant als onsen, els banys termals estan separats per sexes. S’hi ha d’entrar totalment nu i abans de posar-se en la piscineta calenta (molt calenta, generalment prové del subsòl volcànic!) cal rentar-se a consciència. Et rentes a la vista de tothom, asseguda en una petita cadira on t’has d’ensabonar molt i molt, ostentosament. Cabell, peus, colzes, parts íntimes. Tot ben net. No pots fer-ho a peu dret perquè seria de mala educació. Un cop ben esbaldida, ja pots entrar a la piscina d’aigua calenta... Nosaltres vam observar com ho feia una noia japonesa i mentre ens rentàvem, entràvem a la piscina, sortíem, entràvem de nou a la piscineta exterior... ella encara es rentava asseguda! Sabia que eren molt meticulosos perquè ho havia llegit però no m’imaginava que fos en aquest grau.

Aquesta manera de rentar-se l’hem vist a molts dels establiments que hem estat i en els dos apartaments. Els lavabos estan disposats d’aquesta manera: el telèfon de la dutxa pot posar-se a l’alçada dels genolls, fora de la banyera fonda, i pots seure a rentar-te. De fet, el bany tradicional a les llars japoneses es feia així. S’omplia la banyera i tothom es banyava en la mateixa aigua. I és que en aquesta aigua ja hi entraven nets! L’ordre era de la persona més vella al més petit. Us ho imagineu?

El que hem menjat

Ara toca manllevar el títol a Pla per explicar què és el que hem menjat però començaré dient què és el que no hem menjat: pa (no existeix com a tal, el substitueixen amb l’arròs) i sushi. De sushi i sashimi, que és el que més coneixem aquí, n’hem menjat ben poc, potser dues o tres vegades. La resta han estat aventures gastronòmiques, unes més exitoses que d’altres. Si sou delicats amb el menjar, ho podeu passar malament. Si sou aventurers, ho gaudireu tot perquè regalareu al vostre paladar gustos que mai no heu tastat. Tempures de coses inimaginables, bolets estranys, cefalòpodes crus, ostres cuites, arròs i més arròs, udon, ramen i soba (fideus de farines i textures diferents), tes amb gust d’alga, algues amb gust de te, truites de col, cavall, entranyes... Fins i tot el fast food japonès (convenientment embalat a les botigues de cortesia Lawson, que són omnipresents) sembla alta cuina, comparat amb el fast food occidental. I la cervesa, força cara però rebona, amb aquella xafogor que fa sempre al Japó, excepte a les zones de muntanya.

Per esmorzar no mengen dolços, ni làctics... Un esmorzar típic japonès consta del bol d’arròs (o bols, si ets golafre), una peça de peix cuit (salmó o arengada, per exemple), la sopa miso, un tros de truita dolça, alguna petita amanida (molt petita) i el te. Addicionalment en els hotels tenen la cortesia d’oferir-te també cafè i de vegades suc de taronja. Però no patiu, als hotels si ho demanes et fan esmorzar occidental. Però estant al Japó...

Pel que fa els pals al principi costa d’acostumar-s’hi però de seguida li agafes el què. Al principi jo ho feia tot malament: NO s’han de fer servir per tallar agafant-ne un a cada mà, NO s’han de deixar clavats a l’arròs, NO s’ha d’oferir menjar amb els pals a un altre comensal (es veu que és un ritus funerari!), quan no s’usen NO s’han de deixar sobre la taula, sinó a sobre del vol. Si hi ha suc, es permès xarrupar –ells ho fan ostensiblement, i per tallar s’ha de fer amb els mateixos pals però només amb una mà, o bé agafar la peça i mossegar-la directament tantes vegades com calgui.

T’hi acostumes –de fet, jo vaig gaudir-ne molt—però, sincerament, a mi que m’agrada tot, al final ja estava cansada del menjar japonès. Tot i així vaig fer immersió fins el darrer dia perquè a l’avió de tornada vaig menjar encara estil japonès.

Tradició i modernitat

Com a conclusió faré èmfasi en la idea que he anat apuntant al llarg de l’article sobre el constant contrast entre tradició i modernitat: del tren bala a 300 Km/h als cérvols salvatges, o del ryokan (pensió) a l’hotelàs de luxe. De l’onsen als peus del Fuji al “postureig” davant dels xiringuitos de la platja. Dels kimonos a Yves Saint Laurent (sí, la moda que venen a les botigues de luxe és europea), del saque gelat a la cervesa després de la feina, dels haikus sobre papallones a les centrals nuclears, del nenúfar del jardí al gratacel de cinquanta pisos, del respecte reverencial als ancians a les Lolita descarades de trenta anys, de les postes de sol a la tecnologia punta i el prototip de rellotges de paper, dels casaments tradicionals a les mirades luxurioses, del Palau Imperial als rodamóns de Tòquio, de caminar descalços sempre a l’interior de les cases i els hotels als tacons impossibles de sola vermella, del maquillatge blanc d’arròs a les pestanyes postisses fins i tot a la platja, del yukata que t'ofereixen als allotjaments a poder menjar les 24 hores del dia, des de la font d'aigua pura que brolla fins les aigües de mil gustos de les màquines, dels taxis amb seients de puntes del coixí de plàstic a les motos amb llums de neó, dels grans magatzems a les cases de fusta, del bonsai a l'arbre mil·lenari, dels jardins zen als jardins de ciment, del sutra als cartells de leds amb so, del pis de trenta metres quadrats a la botiga de Tiffany’s, de la boira baixa que envolta el Fuji a la mirada fugissera de les dones... Tot això i més és la meva experiència amb el Japó.

Storify Instagram
Gent Japó (àlbum)

[Queda pendent un altre viatge a l'illa nord i a les illes del sud...]

Il·lustro l’entrada amb tankas japonesos traduïts al català

ONO NO KOMACHI (834-880)

La flor perdia

els seus colors magnífics;

jo contemplava

vanament el passatge

del meu jo per la terra.

L’EMPERADOR KOKO (830-887)

Per tu seria

als camps de primavera

a collir plantes;

i va caient encara

la neu damunt ma vesta.

OTOMO NO KURONUSHI

Ja cau la pluja;

d’aquesta primavera

són les llàgrimes?

Qui no sent la recança

si el cirerer es despulla!

TSURAYUKI (872-945)

Del cor de l’home

mai tindrem coneixença.

Però en ma vila

les flors que un jorn floriren

sempre el perfum exhalen.

KIYOWARA NO FUKAYABU

En la nit calda,

quan sembla encara vespre,

ja arriba l’alba.

En quin redós dels núvols

troba el seu llit la lluna?

SARUMARU, FUNCIONARI XINTOISTA (segle VIII)

Tardor, que ets trista

quan fins a mi arriba

el bram del cérvol,

les fulles dels erables

calcigant a muntanya!

YOSHIMINÉ NO IRONOBU

Perquè m’havia

ella sols dit: “Ja torno”,

ai, l’he esperada

fins a la lluna i l’alba

del mes de les nits llargues.

BUN’YA NO ASAYASU (Final del segle IX)

Pel vent fortíssim,

damunt l’alba rosada

dels camps d’autumne

com s’esventen les joies

que cap cordó no lliga!

LA DAMA D’HONOR UKON

Si m’oblidava

no és per mi que sofreixo.

És per la vida

del qui fe va jurar-me,

ai las!, que és trista cosa.

HITOSHI, CONSELLER PRIVAT (segle X)

Oh la planura

dels nous bambús, la riba

tota de canyes!

Prou voldria enganyar-me:

per uqè m’és tan cara?

MIBU NO TADAMI (segle X)

Diuen que estimo,

i el meu nom, de bona hora,

al lluny volava.

Però ningú sabia

quan l’amor em va néixer.

SONÉ NO YOSHITADA (segle X)

Com aquell nauta

que el freu de Yura passa,

canya perduda,

de l’amor per la via

no sé on podré aturar-me.

http://magpoesia.mallorcaweb.com/poesiaaltres/japonesa.html