Van contactar amb llibres per llegir a través del correu. Volien parlar amb nosaltres. Després de diversos intents i uns quants infructuosos correus electrònics, quedem que aniré a veure'ls a les oficines de Planeta. "I on quedem?". I ells: "a les oficines de Planeta" i així dues o tres vegades, fins que vaig aconseguir que em diguessin on són les oficines de Planeta, "és que no sóc de BCN".
M'hi porta el Metro, línia 3, la verda. A Diagonal el metro et deixa allà, enmig del no res, i dius: "i el 664 de la Diagonal, on serà?". Aturo dos nois: "hola, sabeu on és l'edifici Planeta?". "Sí, i tant! És aquell de les plantes". Me n'hi vaig tota decidida i busco l'entrada principal. Perquè es coneix que hi ha entrades que no ho són, de principals. La verdor arreu, a balcons i finestres, a peu de carrer... el sol del matí que fa "rellucir" la gespa... preciós. Però just a l'entrada m'aturo un moment. Alço la mirada i no, no m'he equivocat, sóc a Planeta, que ho diu el rètol. Així és que malgrat la munió d'homes amb corbata que fumen davant la porta principal, no és un banc o una asseguradora; és Planeta. Abans d'entrar faig alguna foto discretament als grups d'homes. Després veuré que portava el flaix del mòbil activat i que de discreció res.
Entro i m'adreço a la recepció. Tres persones que feinegen, un vigilant, una cinta-escàner i un arc (no pas voltaic, crec).
Jo: Hola! Vinc a veure a tal persona
Ella: uix, no la conec.
El bidell [en veu baixa]: ha! Deu ser dels nous.
Ella [aixecant la cella]: de part de qui? és vostè col·laboradora?
Jo: mmm, no. Sóc Ester F. Matalí.
Ella: és d'una empresa?
Jo: mmmm, no. Sóc Ester F. Matalí.
Ring-ring: sí, Ester F. Matalí ve a veure a una tal "x" dels nous.
Jo: ah, calla. Digues-li que vinc de llibres per llegir!
Ella: oh, quin nom tan maco. M'agrada molt.Tingui, pengi's aquesta targeta al coll.
Jo: ah, doncs connectis, connectis, que encara li agradarà més.
Ella: ui, no ens deixen tenir internet.
Jo: doncs quan arribi a casa.
Ella: passi, passi. Planta 6.
A la targeta hi diu: “convidat.Planeta. Planta 6”. És de plàstic dur.
Entro a través del'arc-voltaic. Arribo a un vestíbul (encara a la planta baixa) on hi ha sis portes d'ascensor davant meu i enmig un estri amb dos botons. El que puja i el que baixa. Premoel que puja i arriba un dels ascensors. M’hi enfilo cap a la 6.
Un cop a la 6 em passa que torno a ser a un altre vestíbul. Darrera meu sis portes d’ascensor. Davant un envidriat. A simple vista l'envidriat no s'obre, ni empenyent... A un costat hi ha un aparell que a mi em sembla que és d'aquells per passar-hi targetes. A la part de dins, darrera l’envidriat, hi ha els que han pogut superar l’obstacle: un vigilant, una recepcionista, gent que va cap aquí i cap allà amb llibres i papers a la mà. I jo, allà enmig, com joseluislopezvazquez a la cabina, que no puc entrar. Calla,això deu anar amb targeta, com a l'Star Trek! I m’ajupo una mica, i hi passo, amb aire de professional, la targeta per davant de l'estri. Però res. La targeta no produeix cap efecte.Busco la complicitat del vigilant, que també alça la cella. S'acosta cap a mi a poc a poc,sempre a través del vidre (que no del mirall) i... voilà, porta automàtica.
Em deu veure despistada, no sé pas per què, i em diu: ara vagi vostè cap a la recepcionista i demani amb qui vol parlar. Ellali dirà que s’esperi aquí (assenyala un sofà imitació cuir) i vostè ve i s’hi asseu. L’home-endeví l’encerta de quina manera. M’assec al sofà negre imitació cuir a esperar. I arriba el meu contacte, atabalada perquè encara no s’ho coneix. I anem a una sala, la 7c, i xerrem. I ve una altra persona. I jo els explico què és llibresperllegir i aprofito per dir que “mare meva, quin edifici, oi?”.
Acabem de xerrar (de manera satisfactòria) i m’acompanyen a la porta. Superem sense problemes l’envidriat. I un cop al vestíbul de la 6 –ara ambles 6 portes al davant- em diuen, vostè agafi l’ascensor on hi hagi la fletxa cap avall. I jo: “ai, gràcies”. I m’haig d'aguantar el riure. I elles també,que s’adonen que a Terrassa també en devem de tenir, d’ascensors.
Un cop a la planta baixa retorno la targeta (defectuosa, perquè no obre portes) i em disposo a marxar. “Escolti! Que duu la bossa oberta!” I penso en ma germana i en París. I ja sóc al passadís de la Línia 3. I un músic de metro toca “Imagine”. I deixo caure un euro generós i culpable a sobre la funda buida de la guitarra.
Ella: és d'una empresa?
Jo: mmmm, no. Sóc Ester F. Matalí.
Ring-ring: sí, Ester F. Matalí ve a veure a una tal "x" dels nous.
Jo: ah, calla. Digues-li que vinc de llibres per llegir!
Ella: oh, quin nom tan maco. M'agrada molt.Tingui, pengi's aquesta targeta al coll.
Jo: ah, doncs connectis, connectis, que encara li agradarà més.
Ella: ui, no ens deixen tenir internet.
Jo: doncs quan arribi a casa.
Ella: passi, passi. Planta 6.
A la targeta hi diu: “convidat.Planeta. Planta 6”. És de plàstic dur.
Entro a través del'arc-voltaic. Arribo a un vestíbul (encara a la planta baixa) on hi ha sis portes d'ascensor davant meu i enmig un estri amb dos botons. El que puja i el que baixa. Premoel que puja i arriba un dels ascensors. M’hi enfilo cap a la 6.
Un cop a la 6 em passa que torno a ser a un altre vestíbul. Darrera meu sis portes d’ascensor. Davant un envidriat. A simple vista l'envidriat no s'obre, ni empenyent... A un costat hi ha un aparell que a mi em sembla que és d'aquells per passar-hi targetes. A la part de dins, darrera l’envidriat, hi ha els que han pogut superar l’obstacle: un vigilant, una recepcionista, gent que va cap aquí i cap allà amb llibres i papers a la mà. I jo, allà enmig, com joseluislopezvazquez a la cabina, que no puc entrar. Calla,això deu anar amb targeta, com a l'Star Trek! I m’ajupo una mica, i hi passo, amb aire de professional, la targeta per davant de l'estri. Però res. La targeta no produeix cap efecte.Busco la complicitat del vigilant, que també alça la cella. S'acosta cap a mi a poc a poc,sempre a través del vidre (que no del mirall) i... voilà, porta automàtica.
Em deu veure despistada, no sé pas per què, i em diu: ara vagi vostè cap a la recepcionista i demani amb qui vol parlar. Ellali dirà que s’esperi aquí (assenyala un sofà imitació cuir) i vostè ve i s’hi asseu. L’home-endeví l’encerta de quina manera. M’assec al sofà negre imitació cuir a esperar. I arriba el meu contacte, atabalada perquè encara no s’ho coneix. I anem a una sala, la 7c, i xerrem. I ve una altra persona. I jo els explico què és llibresperllegir i aprofito per dir que “mare meva, quin edifici, oi?”.
Acabem de xerrar (de manera satisfactòria) i m’acompanyen a la porta. Superem sense problemes l’envidriat. I un cop al vestíbul de la 6 –ara ambles 6 portes al davant- em diuen, vostè agafi l’ascensor on hi hagi la fletxa cap avall. I jo: “ai, gràcies”. I m’haig d'aguantar el riure. I elles també,que s’adonen que a Terrassa també en devem de tenir, d’ascensors.
Un cop a la planta baixa retorno la targeta (defectuosa, perquè no obre portes) i em disposo a marxar. “Escolti! Que duu la bossa oberta!” I penso en ma germana i en París. I ja sóc al passadís de la Línia 3. I un músic de metro toca “Imagine”. I deixo caure un euro generós i culpable a sobre la funda buida de la guitarra.
Sí, Planeta és això, jo hi vaig treballar uns mesos. Però tb hi ha gent maca, eh? 😉
ResponElimina